Persones físiques

Persones físiques de nacionalitat espanyola

Regla general: DNI

Amb caràcter general, el NIF de les persones físiques de nacionalitat espanyola és el nombre del seu Document Nacional d'Identitat (DNI ) seguit del corresponent codi o caràcter de verificació, constituït per una lletra majúscula (article 19.1 del RGAT). Obeeix al format de nou caràcters: vuit dígits (tenint en compte que els primers poden ser zeros) més una lletra de control.

Aquest número és assignat pel Ministeri de l'Interior i la seva normativa bàsica es recull en el Reial decret 255/2025, d'1 d'abril, pel qual es regula el Document Nacional d'Identitat (anteriorment Reial decret  1553/2005, de 23 de desembre, pel qual es regula l'expedició del document nacional d'identitat i els seus certificats de signatura electrònica modificat pel Reial Decret 1586/2009 i el Reial decret 869/2013) i que no suposa cap variació en els tràmits a realitzar pels ciutadans per a l'expedició o renovació d'aquest document.

El Reial decret 255/2025, es dicta amb dos objectius. En primer lloc, regula el Document Nacional d'Identitat en versió física i digital. La versió digital amb una vigència igual a la versió física. En segon lloc, estableix que els documents necessaris per a l'expedició del Document Nacional d'Identitat seran demanats electrònicament (les persones que no disposin de Registre civil únic han d'aportar certificació literal de naixement en paper), llevat que l'interessat s'oposi i té en compte l'expedició de DNI a espanyols a l'estranger en certes ambaixades i consolats.

Regulació de l'expedició del document nacional d'identitat

Fins a l'entrada en vigor del Reial decret 255/2025 la normativa reglamentària que regulava els aspectes bàsics del DNI es contenia en Reial decret 1553/2005, de 23 de desembre, pel qual es regulava l'expedició del document nacional d'identitat i els seus certificats de signatura electrònica.

El Reial decret 255/2025 té com objecte la regulació del procés d'expedició, gestió i desenvolupament del Document Nacional d'Identitat en versió física, electrònica i digital. Les característiques més rellevants del DNI no han canviat:

• El DNI és el document que acredita la identitat i les dades personals del seu titular que en ell es consignin, així com la nacionalitat espanyola del mateix.
• És obligatori per als espanyols majors de catorze anys residents a Espanya i per als d'igual edat que, residint a l'estranger, es traslladin a Espanya per temps no inferior a sis mesos.
• En l'anvers del DNI figurarà, entre altres dades, el número i caràcter de verificació personal i intransferible del DNI.
• El període de validesa del DNI serà de:
  1. Dos anys quan el sol·licitant no hagi complert els cinc anys d'edat.
  2. Cinc anys, quan el titular no hagi complert els trenta al moment de l'expedició o renovació.
  3. Diez anys, quan el titular hagi complert els trenta i no hagi assolit els setanta.
  4. Més de 10 anys, quan el titular hagi complert els setanta anys.

De forma excepcional es podrà atorgar validesa d'un any al Document Nacional d'Identitat en els supòsits següents d'expedició i renovació:

1. Quan sigui físicament impossible, amb caràcter temporal, prendre les impressions digitals de qualsevol dit.
2. En els supòsits en què, per circumstàncies alienes al sol·licitant, no pogués ser presentat algun dels documents requerits.

Utilitat electrònica del DNI

Regulada en la Llei 6/2020, d'11 de novembre que deroga a la Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica.

La modificació dels reglaments comunitaris, ha propiciat la derogació de la llei 59/2003. Aquests són d'aplicació directa en els estats membres, per això, la llei 6/2020, aborda únicament el que els reglaments deixen a decisió dels estats.

El D.A tercera de la llei 6/2020 estableix "el document nacional d'identitat permet acreditar electrònicament la identitat personal del seu titular, així com la signatura electrònica de documents.Totes les persones físiques o jurídiques, públiques o privades, reconeixeran l'eficàcia del Document Nacional d'Identitat per acreditar la identitat i les altres dades personals del titular que constin en el mateix, així com la identitat del signant i la integritat dels documents signats amb els seus certificats electrònics". En aquest mateix sentit està regulat en l'art.3 del Reial decret 255/2025.

Com notes més rellevants d'aquesta regulació cal destacar les següents:

• L'activació de la utilitat del DNI com signatura electrònica tindrà caràcter voluntari i es durà a terme mitjançant una clau personal secreta, que el titular del DNI podrà introduir reservadament en el sistema.
• La targeta suport del DNI portarà incorporat un xip, com a mitjà d'emmagatzematge d'alta seguretat, on s'integra el certificat electrònic qualificat.
• Els certificats electrònics reconeguts incorporats al DNI, que funcionen com un dispositiu qualificat de creació de signatura electrònica, garanteixen la identitat del titular de la clau privada d'identificació i signatura, permetent la generació de la signatura electrònica avançada i qualificada.
• Tindran un període de vigència de dos anys. Quan s'extingeixi la vigència del certificat electrònic, podrà sol·licitar-se l'expedició de nous certificats reconeguts, mantenint la mateixa targeta del DNI mentre aquest continuï vigent. Per sol·licitar un nou certificat haurà de mitjançar la presència física del titular, en la forma i amb els requisits que determini el Ministeri de l'Interior.
• Com a conseqüència de l'exposat anteriorment, la Direcció General de la Policia, com Centre Directiu encarregat de la gestió i expedició del nou DNI, es converteix en prestadora de serveis de certificació de signatura electrònica, per a la qual cosa, el Ministeri de l'Interior va aprovar la “Declaració de Pràctiques i Polítiques de Certificació”.

Utilitat digital del DNI

El Reial decret 255/2025 regula el document nacional d'identitat en la seva versió física, electrònica i digital. La versió digital del DNI té, la mateixa finalitat que el format físic per a la identificació de les persones.

El DNI en format digital a través d'una comunicació segura per mitjà d'una aplicació en un dispositiu mòbil, tindrà els mateixos terminis de validesa que la versió física.

El funcionament de la versió digital consisteix en virtualitzar el DNI en el dispositiu mòbil, a través d'una comunicació segura, sense que es comprometi la garantia de la identitat segura que la legislació vigent atribueix a DNI. 

Regles especials: NIF K i NIF L

D'acord amb el que és assenyalat en l'apartat anterior, hi ha dos supòsits en els que no és obligatori per als ciutadans espanyols disposar del DNI: menors de catorze anys i majors d'aquesta edat residents a l'estranger i que es traslladen a Espanya per un temps inferior a sis mesos.

Tanmateix, en ambdós casos, si es realitza una operació de naturalesa o amb transcendència tributària cal, com indica l'article 19.2 del RGAT, disposar d'un NIF mateix. Per fer-ho, és possible obtenir el DNI de forma voluntària o, bé, sol·licitar de l'Administració tributària l'assignació d'un NIF.

Aquest NIF estarà integrat per nou caràcters amb la següent composició:

• Una lletra inicial destinada a indicar la naturalesa d'aquest número, que serà:
  • L, per als espanyols residents a l'estranger
  • K, per als espanyols que, residint a Espanya, siguin menors de 14 anys
• Set caràcters alfanumèrics
• Un caràcter de verificació alfabètic

La composició del NIF K i L que defineix el RGAT presenta algunes novetats respecte de la seva regulació en el derogat RD 338/1990.

En primer lloc, fins al 31 de desembre de 2007, el denominat “NIF L” s'assignava als espanyols majors de catorze anys i residents a l'estranger i el “NIF K” als espanyols menors de catorze anys (article 3.2 del RD 338/1990). És a dir, la lletra K era la general per a tots els espanyols menors de catorze anys, fossin residents o no a Espanya, i la lletra L quedava per als espanyols majors de catorze anys residents a l'estranger.

Tanmateix, des de l'1 de gener de 2008, entrada en vigor del RGAT, la lletra L és la general per a tots els espanyols residents a l'estranger, siguin majors o menors de catorze anys, i la lletra K queda per als espanyols menors de catorze anys residents a Espanya.

La modificació introduïda pel Reglament permetrà que a un espanyol menor de catorze anys que resideixi a l'estranger se li assigni un “NIF L” i el conservi, encara que abast la majoria d'edat, llevat que passi a residir a Espanya. Amb la normativa anterior, a l'espanyol menor de catorze anys resident a l'estranger se li havia d'assignar un “NIF K” i quan complís els catorze anys hauria d'obtenir un “NIF L” amb els consegüents inconvenients, tant per a ell com per a l'Administració tributària.

En segon lloc, el Reial decret 338/1990 (article 3.2) configurava el NIF incloent, a més de la lletra inicial destinada a indicar la naturalesa del número, dos dígits per contenir un indicador de la província del domicili fiscal del seu titular o, en cas de no residents, de la província on s'hagués sol·licitat, cinc dígits que formaven un número seqüencial dins cada província i un caràcter de verificació alfabètic.

Aquesta configuració tenia certs inconvenients atès que els dígits identificadors de la província i el número seqüencial associat estaven propers a esgotar-se en alguna d'elles. A més, la informació que proporcionava el NIF sobre la província no era rellevant ja que quedava obsoleta en el moment en què l'obligat canviés el seu domicili fiscal.

Per això, el nou Reglament configura el NIF, a més d'amb una lletra, amb set caràcters alfanumèrics (no només dígits) i un caràcter de verificació alfabètic, el que resol els problemes d'índole material que generava l'antiga configuració.

A més de les novetats en matèria de composició del NIF K i L, el RGAT presenta una altra novetat important: estableix l'obligació, per a tots els menors d'edat que realitzin alguna operació amb transcendència tributària, de disposar d'un NIF mateix.

Amb la normativa anterior (articles 3 i 7 del Reial decret 338/1990), els menors només estaven obligats a disposar d'un NIF mateix si eren empresaris o professionals. Si no ho eren i no tenien assignat un DNI podien, bé sol·licitar el DNI al Ministeri de l'Interior, bé sol·licitar un “NIF K” a l'Administració tributària o, bé, utilitzar el NIF de la seu representant legal.

L'opció d'utilitzar el NIF del representant legal generava alguns inconvenients en la pràctica atès que, associada a un mateix NIF, podia haver informació corresponent a diverses persones, la del titular del NIF i la de tots els seus representats, i quan tots aquests anaven obtenint el seu propi NIF calia anar “separant” aquella informació per associar-la a la seu verdader titular. Amb la modificació introduïda pel Reglament, es millora la qualitat de la informació associada a cada persona, assignant-la des d'un principi al seu verdader “propietari”.

En consonància amb el que és anterior, l'apartat 3 de l'article 19 del RGAT assenyala que, per identificar als menors de 14 anys en les seves relacions de naturalesa o amb transcendència tributària, hauran de figurar tant les dades de la persona menor de 14 anys, inclòs el seu NIF, com els de la seu representant legal.

Persones físiques de nacionalitat estrangera

Regla general: NIE

Per a les persones físiques que manquen de la nacionalitat espanyola, el NIF és, amb caràcter general, el número d'identitat d'estranger (NIE ) que se'ls assigni o se'ls faciliti d'acord amb la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, i la seva normativa de desenvolupament (article 20.1 RGAT)

D'acord amb l'article 205 del Reglament de la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, aprovat pel Reial decret 1155/2024, de 19 de novembre (BOE 30 novembre) el NIE s'assigna als estrangers en els següents casos:

• Quan obtinguin un document que els habiliti per romandre en territori espanyol que no sigui un visat.
• Quan se'ls incoï un expedient administratiu en virtut de la normativa sobre estrangeria.
• Quan pels seus interessos econòmics, professionals o socials, es relacionin amb Espanya.

En els dos primers casos, el NIE és atorgat d'ofici per la Direcció General de la Policia i de la Guàrdia Civil. En el tercer, l'estranger haurà d'interessar d'aquest òrgan l'assignació del número, sempre que concorrin dos requisits: que no es trobi a Espanya en situació irregular i que es comuniquin els motius pels quals sol·licita l'assignació d'aquest número.

En aquest punt, és important recordar que el NIE compleix una funció merament d'identificació de l'estranger i que, com ha assenyalat la Comissaria General d'Estrangeria i Documentació de la Direcció General de la Policia en reiterades ocasions, l'assignació del mateix no acredita que l'estranger es trobi en situació legal a Espanya. Tampoc prejutja, encara que la seva situació sigui legal, que l'estranger estigui autoritzat a treballar i/o residir a Espanya.

Així mateix, convé no confondre el número d'identitat d'estranger (NIE) amb la targeta d'identitat d'estranger (TIE). Aquesta targeta es regula en l'article 209 del Reglament d'estrangeria (RD 1155/2024) i és el document destinat a identificar a l'estranger als efectes d'acreditar la seva situació legal a Espanya i ha de ser sol·licitada, llevat de les excepcions previstes en la normativa, per tots els estrangers als que s'hagi expedit un visat o una autorització per romandre a Espanya per un període superior a sis mesos.

Composició del NIE

L'ORDRE INT/2058/2008, de 14 de juliol (BOE del 15), modifica l'Ordre del Ministre de l'Interior de 7 de febrer de 1997, que regula la targeta d'estranger, quant al número d'identitat d'estranger.

En aquesta Ordre es recull la nova composició del NIE, que estarà integrat per nou caràcters amb el següent detall:

• Una lletra inicial, que serà la X. Una vegada esgotada la sèrie numèrica, se seguirà l'ordre alfabètica: I, Z
• Set dígits o caràcters numèrics
• Un caràcter de verificació alfabètic

Fins a la publicació d'aquesta Ordre, el NIE estava format per 10 posicions: la lletra X, 8 dígits i un codi de verificació.

Per resoldre els problemes que generava que el NIE tingués 10 caràcters i el NIF 9, el Ministeri de l'Interior i l'Agència Tributària van arribar a un acord el 1997 pel qual en les targetes acreditatives del NIE només s'imprimirien 9 caràcters: la X, 7 dígits i el codi de control. No obstant això, si en alguna targeta de NIE figurava aquest amb 10 caràcters, s'havia de donar d'alta en la base de dades ometent el primer zero que figurava després de la X.

L'acord entre l'Agència Tributària i el Ministeri de l'Interior va ser possible al seu moment perquè llavors el primer dígit era 0 i va seguir essent vàlid mentre el nombre de NIE emesos va ser inferior a 9.999.999. Esgotat el marge pel ràpid increment de la població estrangera a Espanya, va ser necessari buscar una fórmula alternativa perquè el NIE tingués 9 caràcters, igual que el NIF. Per això, des del juliol de 2008 és possible trobar números d'identitat d'estranger (NIE) que comiencen per X, I o per Z.

Acreditació del NIE

D'acord amb el que ha indicat per la Comissaria General d'Estrangeria i Documentació, l'acreditació del NIE es pot realitzar mitjançant l'exhibició de la targeta d'identificació d'estranger, el permís de residència o el certificat de registre expedit a ciutadans comunitaris, si es disposa d'ells. En un altre cas, el NIE s'acreditarà mitjançant el certificat que a l'efecte expedeixi el Ministeri de l'Interior, en què es farà constar el número assignat. No és vàlid per acreditar el NIE, l'imprès de sol·licitud del mateix en el que s'hagi anotat a mà el número comunicat verbalment per la Policia.

Justificació de la necessitat de disposar de NIE

Per assignar el NIE, en algunes Oficines d'estrangers o en les Comissaries se sol·licita una justificació documental dels fets que motiven la sol·licitud del NIE per “interessos econòmics, socials o professionals”, supòsit en el que es troba la realització d'operacions amb transcendència tributària.

Obligació de disposar de NIE per als ciutadans comunitaris

El Reial decret 240/2007, de 16 de febrer (BOE 28 febrer), regula l'entrada, lliure circulació i residència a Espanya de ciutadans dels Estats membres de la Unió Europea (UE ) i d'uns altres Estats part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu (EEE)

Aquest Reial decret es va dictar per incorporar a l'ordenament jurídic espanyol el contingut de la Directiva 2004/38/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 29 d'abril de 2004, relativa al dret dels ciutadans de la Unió i dels membres de les seves famílies a circular i residir lliurement en el territori dels Estats Membres.

Durant el seu articulat, el Reial decret regula les condicions per a l'exercici dels drets d'entrada i sortida, lliure circulació, estada, residència, residència de caràcter permanent i treball a Espanya per part dels ciutadans de la UE i dels restants Estats part en l'Acord sobre el EEE, així com les limitacions als drets anteriors per raons d'ordre públic, seguretat pública o salut pública. Aquests mateixos drets es reconeixen, sigui quin sigui la seva nacionalitat, als familiars (cònjuge, parella, descendents i ascendents directes a càrrec del ciutadà o del seu cònjuge o parella) dels ciutadans d'aquells mateixos Estats, quan li acompanyin o es reuneixin amb ell en territori espanyol, en els termes assenyalats en l'article 2 del Reial decret (d’ara endavant, ens referirem a ells com “els familiars ”).

El Reial decret regula l'estada inferior a tres mesos, la residència superior a tres mesos i la residència amb caràcter permanent.

Per romandre a Espanya per temps inferior a tres mesos és suficient la possessió de passaport o document d'identitat en vigor, tant per a ciutadans comunitaris com per als seus familiars (article 6 RD 240/2007).

Els ciutadans d'un Estat membre de la Unió Europea, o d'un altre Estat part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu, que resideixin en territori espanyol per un període superior a tres mesos, estan obligats a sol·licitar personalment davant l'Oficina d'Estrangers de la província on pretenguin romandre o fixar la seva residència o, si no, davant la Comissaria de Policia corresponent, la seva inscripció al Registre central d'Estrangers. Aquesta sol·licitud haurà de presentar-se en el termini de tres mesos comptats des de la data d'entrada a Espanya essent-li expedit de manera immediata un certificat de registre en el que constarà el nom, nacionalitat i domicili de la persona registrada, el seu número d'identitat d'estranger (NIE) i la data de registre (article 7 RD 240/2007).

Els “familiars” que no siguin nacionals d'un Estat membre de la Unió Europea o d'un altre Estat part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu i de Suïssa, podran residir a Espanya per un període superior a tres mesos, però estan subjectes a l'obligació de sol·licitar i obtenir una “targeta de residència de familiar de ciutadà de la Unió” (article 8 RD 240/2007).

Per a la residència permanent (articles 10 i 11 RD 240/2007) s'estableix un termini general a l'efecte (5 anys de residència continuada a Espanya) i altres especials (per als treballadors per compte propi o aliè que es trobin en determinades situacions i els membres de la seva família).

A petició de l'interessat, s'expedirà un certificat del dret a residir amb caràcter permanent. Als “familiars” se'ls expedirà una targeta de residència permanent.

En quina mesura afecta el RD 240/2007 a l'obligació dels ciutadans comunitaris de disposar de NIE?

El RD 240/2007 deroga el RD 178/2003, de 14 de febrer, sobre entrada i permanència a Espanya de nacionals d'Estats membres de la Unió Europea i d'uns altres Estats part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu.

L'aprovació en el seu moment del Reial decret 178/2003 va suscitar certs dubtes sobre si la no necessitat de la targeta de residència que tenia en compte, afectava o no a l'obligació de disposar de NIE per als ciutadans comunitaris.

L'esmentat Reial decret establia que podien residir a Espanya sense necessitat de targeta de residència, bàsicament, els nacionals dels Estats membres de la Unió Europea, o de Noruega, Islàndia, Liechtenstein i Suïssa, que fossin treballadors per compte propi o aliè, estudiants, jubilats o pensionistes que haguessin cotitzat a Espanya i els familiars d'aquests col·lectius, així com els treballadors transfronterers, que residissin en algun dels Estats esmentats però treballessin a Espanya tornant cada dia o, com a mínim, una vegada per setmana al seu país (article 6 RD 178/2003)

La Direcció General d'Estrangeria i Immigració, de la Delegació del Govern per a l'Estrangeria i la Immigració, del Ministeri de l'Interior, va aclarir que atès que el RD 178/2003 no regulava el NIE, en aquesta matèria s'aplicava el Reglament d'execució de la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, ja que l'esmentat Reglament s'aplicava amb caràcter supletori, o per a aquests efectes que poguessin ser més favorables, als ciutadans inclosos en l'àmbit d'aplicació del RD 178/2003.

Per això, la no necessitat de targeta de residència establerta en el RD 178/2003 no afectava a l'obligatorietat de disposar de NIE en els casos previstos en l'article 205.1 del Reglament d'estrangeria:

1. Els estrangers que obtinguin un document que els habiliti per romandre en territori espanyol que no sigui un visat.
2. Aquells als que se'ls hagi incoat un expedient administratiu en virtut del que disposa la normativa sobre estrangeria.
3. Aquells que pels seus interessos econòmics, professionals o socials es relacionin amb Espanya.

El RD 240/2007 tampoc regula els supòsits en els que és obligatori el NIE, per la qual cosa els ciutadans comunitaris que estiguin en algun dels supòsits previstos en l'article 205.1 del Reglament d'estrangeria (en el que a efectes fiscals interessa “aquells que pels seus interessos econòmics, professionals o socials es relacionin amb Espanya ”), han de sol·licitar a la Direcció General de la Policia i de la Guàrdia Civil l'assignació de l'esmentat número.

La novetat que aporta el RD 240/2007, en el que afecta a la identificació d'estrangers, és que, amb caràcter general, als ciutadans comunitaris se'ls apliquen, en matèria de NIE, les previsions del Reglament d'estrangeria però, en particular, aquells que resideixin a Espanya per temps superior a tres mesos estan obligats a disposar d'un “certificat de registre”, en què, entre altres dades, figurarà el seu NIE.

En resum, si el ciutadà comunitari no resideix a Espanya o roman en territori espanyol per temps inferior a tres mesos, estarà obligat a disposar de NIE si es relaciona amb Espanya per interessos econòmics, socials o professionals.  En canvi, si resideix a Espanya per temps superior a tres mesos, obtindrà el NIE, en qualsevol cas, ja que aquest ha de figurar en el certificat de registre que estan obligats a sol·licitar.

Regla especial: NIF M

De manera similar al que passa en el cas de la identificació fiscal dels espanyols, per a què el NIF de caràcter general assignat pel Ministeri de l'Interior (DNI) conviu amb els NIF assignats en casos particulars per l'Administració tributària (NIF K i NIF L), en la identificació dels estrangers, juntament amb el cas general en el que el NIF és el número assignat pel Ministeri de l'Interior (NIE), hi ha un cas particular en el que el NIF és assignat per l'Administració tributària (NIF M)

Aquest suposat particular es recull en l'article 20.2 del RGAT, que diu el següent:

“Les persones físiques que manquin de la nacionalitat espanyola i no disposin de número d'identitat d'estranger, bé de forma transitòria per estar obligats a tenir-ho o bé de forma definitiva al no estar obligats a això, hauran de sol·licitar a l'Administració tributària l'assignació d'un número d'identificació fiscal quan realitzin operacions de naturalesa o amb transcendència tributària. Aquest número estarà integrat per nou caràcters amb la següent composició: una lletra inicial, que serà la M, destinada a indicar la naturalesa d'aquest número, set caràcters alfanumèrics i un caràcter de verificació alfabètic.”

No estan obligats a disposar de NIE:

• Els estrangers que estiguin exclosos de l'àmbit d'aplicació de la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.
• Els que, estant inclosos en el seu àmbit d'aplicació, no es trobin en cap dels supòsits previstos en l'article 205.1 del Reglament que desenvolupa la Llei d'estrangeria, aprovat pel Reial decret RD1155/2024.
• Els ciutadans comunitaris que no romanguin a Espanya per temps superior a tres mesos ni estiguin obligats a disposar de NIE per l'article 205.1 del Reglament d'estrangeria.

Estan exclosos de l'àmbit d'aplicació de la Llei orgànica 4/2000 (article 2):

• Els agents diplomàtics i els funcionaris consulars acreditats a Espanya, així com els altres membres de les missions diplomàtiques permanents o especials i de les oficines consulars i els seus familiars que, en virtut de les normes de Dret Internacional, estiguin exempts de les obligacions relatives a la seva inscripció com estrangers i a l'obtenció de l'autorització de residència.
• Els representants i delegats, així com els altres membres de les Missions permanents o de les Delegacions davant els Organismes intergovernamentals amb seu a Espanya o en Conferències internacionals que se celebrin a Espanya, així com els seus familiars, segons la Llei orgànica 2/2009 d'11 de desembre de reforma de la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social (BOE 12 de desembre).
• Els funcionaris destinats en Organitzacions internacionals o intergovernamentals amb seu a Espanya, així com els seus familiars, als qui els Tractats en els que sigui part Espanya eximeixin de les obligacions esmentades en el paràgraf a) d'aquest article.

Per tant, el NIF M s'assignarà amb caràcter definitiu als estrangers que justifiquin que no estan obligats a disposar de NIE, mitjançant certificat expedit pel Ministeri de l'Interior, per no estar inclosos en cap dels supòsits de l'article 205.1 del Reglament d'Estrangeria quan acreditin documentalment que necessiten un número d'identificació fiscal perquè realitzaran una operació amb naturalesa o amb transcendència tributària.

Igualment, l'article 20.2 del RGAT preveu la possibilitat d'assignar de forma transitòria el NIF M als estrangers que, estant obligats a disposar de NIE, no ho hagin obtingut encara però precisin un NIF per realitzar una operació de naturalesa o amb transcendència tributària., vàlid per tres mesos, per evitar que es puguin veure obstaculitzades operacions econòmiques pel només fet de què no s'han completat els tràmits administratius d'obtenció del NIE. En aquest cas, l'estranger haurà d'acreditar que, encara que encara no els hagi estat assignat, han sol·licitat el NIE a la Direcció General de la Policia i de la Guàrdia Civil, o en les oficines consulars d'Espanya a l'exterior.

El segon paràgraf de l'article 20.2 del RGAT preveu la possibilitat d'assignar el NIF M d'ofici en cas que els estrangers no ho sol·licitin.

A més, el NIF M s'assignarà a un ciutadà comunitari (o de l'Espai Econòmic Europeu) no resident a Espanya o que roman en territori espanyol per temps inferior a tres mesos que no estan obligats a disposar de NIE per no estar inclosos en cap dels supòsits de l'article 205.1 del Reglament d'Estrangeria, que és aplicable als ciutadans comunitaris amb el mateix abast que a la resta d'estrangers.

El RGAT introdueix algunes NOVETATS respecte de la normativa anterior (RD 338/1990):

• En primer lloc, el RD 338/1990 recollia una altra regla especial per a l'assignació del NIF a estrangers. Preveia que als estrangers menors de divuit anys que no tinguessin assignat un número d'identitat d'estranger (NIE), l'Administració tributària els assignaria un número que començaria amb la lletra K, la mateixa que per als espanyols menors de catorze anys. Tanmateix, el RGAT preveu l'assignació del NIF M per als estrangers en general, sense distingir si són o no menors de 18 anys, quedant el NIF K només per als espanyols menors de 14 anys i residents a Espanya.
• En segon lloc, el RGAT elimina la restricció que impedia assignar el NIF M als estrangers residents a Espanya. Ara, per assignar el NIF M, s'atén només a la nacionalitat del sol·licitant, no a la seva residència.
• En tercer lloc, el RGAT permet assignar el NIF M no només als que no estiguin obligats a disposar de NIE, sinó, també, a què, fins i tot estant obligats, no ho hagin obtingut encara.

El RGAT manté que la lletra inicial que indica la naturalesa d'aquest NIF sigui la M. Tanmateix, varia la resta de la seva composició respecte a la normativa anterior. Així, la composició del NIF M seria:

• Segons el derogat RD 338/1990: la lletra M, dos dígits per indicar la província on s'ha sol·licitat, cinc dígits que formen un número seqüencial dins cada província i una lletra de verificació.
• Segons el RGAT: la lletra M, set caràcters alfanumèrics i un caràcter de verificació alfabètic.

Normes comunes relatives al NIF de les persones físiques

L'article 21.1 del RGAT assenyala que els NIF assignats directament per l'Administració tributària (NIF K, L o M com s'ha vist) tindran validesa en tant el seu titular no obtingui el seu document nacional d'identitat (DNI) o el seu número personal d'identificació d'estranger (NIE)

Els qui, disposant de NIF K, L o M, obtinguin posteriorment el DNI o el NIE hauran de comunicar en el termini de dos mesos aquesta circumstància a l'Administració Tributària i a les altres persones o entitats davant les que hagi de constar el seu nou NIF. L'anterior NIF assortirà efectes fins a la data de comunicació del nou.

L'article 21.3 del RGAT assenyala:

“Quan es detecti que una persona física disposa simultàniament d'un NIF assignat per l'Administració Tributària i d'un document nacional d'identitat o un número d'identitat d'estranger, prevaldrà aquest últim. L'Administració tributària haurà de notificar a l'interessat la revocació del número d'identificació fiscal prèviament assignat d'acord amb el que disposa l'article 147, i posarà en el seu coneixement l'obligació de comunicar el seu número vàlid a totes les persones o entitats a les que hagi de constar aquest número per raó de les seves operacions”.

Seria aplicable en cas que una mateixa persona física disposi d'un NIF atorgat per l'Administració Tributària (números K, L, M, que en alguns casos hauran estat assignats d'ofici sense mitjançar sol·licitud per part del subjecte) i un DNI o NIE atorgat per la Direcció General de la Policia, que prevaldrà sobre els primers

D'altra banda, el RGAT estableix expressament que el NIF K, L M tindran validesa en tant el seu titular no obtingui el DNI o el NIE i assenyala en l'article 19 i 20 que regulen els números d'identificació fiscal de persones físiques de nacionalitat espanyola i de nacionalitat estrangera que: “En cas que no ho sol·licitin, l'Administració tributària podrà procedir d'ofici a donar-los d'alta en el Cens d'obligats Tributaris i a assignar-los el número d'identificació fiscal que correspongui”.

Per part seva, en els punts 2 i 3 de l'article 144 del RGAT s'assenyala que l'Administració tributària podrà incorporar d'ofici les dades que hagin de figurar en els censos quan es posi de manifest omissions o inexactituds de la informació que consti en el cens, d'acord amb el que disposen els articles 145 i 146 del RGAT.

Així el NIF K, L i M deixen de tenir validesa quan es disposi d'un DNI o d'un NIE i quant als DNI/NIE correspon a la Direcció General de la Policia resoldre sobre la seva validesa en cada moment. Tot això, sense menyscabament de què s'informi el contribuent la rectificació censal d'ofici realitzada i l'obligació de comunicar el seu número vàlid a totes les persones o entitats a les que hagi de constar aquest número per raó de les seves operacions.

S'adjunta a continuació, quadre resum dels tipus de NIF de persones físiques existents, així com l'òrgan competent que l'assigna.