El Tribunal Suprem, amb data 15 de març de 2022, va estimar el recurs de cassació interposat per Advocacia de l'Estat (recurs 3723/2020) davant una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana relativa a un supòsit de responsabilitat de l'article 42.2 a) de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària (d’ara endavant LGT).

En el supòsit analitzat objecte d'impugnació, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, mitjançant la sentència de data 4 de març de 2020, considerava que les sancions derivades en virtut del que disposa l'esmentat article 42.2 de la LGT han de ser objecte de suspensió automàtica en la seva execució en cas d'interposició de recurs o reclamació davant l'acord de declaració de responsabilitat.

A l'hora d'aclarir la qüestió, el Tribunal Suprem es remet a l'anàlisi que va fer la mateixa Sala i Secció en la sentència del Tribunal Suprem de 3 de juny de 2019, recurs 84/2018, amb motiu de la impugnació de la modificació realitzada pel Reial decret 1073/2017, de 29 de desembre, en el Reglament general de desenvolupament de la LGT, en matèria de revisió en via administrativa, particularment en els articles 25.1 i 39.3.

D'aquesta manera, estableix que, si en aquell moment va ser considerada conforme a la llei la modificació reglamentària que assenyalava expressament la inexistència de suspensió automàtica de les responsabilitats pel pagament de sancions tributàries derivades amb base en l'article 42.2 de la LGT per la interposició de recurs o reclamació davant l'acord de declaració de responsabilitat, la mateixa interpretació ha de tenir en el cas concret que s'enjudicia ara, assenyalant sobre això:

“En conseqüència, si la nostra sentència, afrontant la conformitat a Dret d'una norma reglamentària en si mateixa, això és, abstractament, com objecte directe d'una impugnació, ha declarat que el reglament (arts. 25 i 39.3 RGRVA) no vulnera ni contradiu la llei (art. 212.3 LGT) i aquesta mateixa norma de rang legal pot ser interpretada en el sentit indicat de què comprèn, en l'àmbit de les responsabilitats, els deutes que tenen el seu origen en sancions, no cap una altra resposta que la ja indicada, doncs el contrari seria tant com admetre-ho que és processalment rebutjable, que es pot dir cosa diferent en un recurs indirecte davant els actes d'aplicació que el que ja es va afirmar en el seu moment, com a fonament de l'errada, en un recurs contenciós administratiu seguit contra el reglamenti (sic)  mateix.”

I conclou la sentència amb la següent doctrina jurisprudencial:

1. "La suspensió automàtica de l'executivitat de les sancions, establerta en l'article 212.1 LGT no és aplicable a les sancions objecte d'una derivació de responsabilitat ex art. 42.2 LGT.

2. Això és sens perjudici de sol·licitar i demanar la suspensió davant l'acord de declaració de responsabilitat solidària, en el cas de l'article 42.2 LGT, conforme a les regles generals que disciplinen tal suspensió."