Quan l'Administració tributària, en l'exercici de les competències que té legalment atribuïdes, acorda com a mesura cautelar el precinte d'una caixa de seguretat, resulta relativament freqüent l'al·legació referida a la vulneració del dret a la intimitat reconeguda en l'article 18.1 de la Constitució Espanyola.

L'esmentat dret, en estar ubicat en la Secció primera, Capítol II, Títol I de la Constitució, és mereixedor de la protecció de la que gaudeix qualsevol dret fonamental, ex art. 53.2 CE, si bé el Tribunal Suprem, en dos recents i interessants sentències, s'ha preocupat de delimitar l'abast d'aquest dret, tant des de la perspectiva del subjecte afectat per l'actuació administrativa, com de la seva consideració o no com domicili constitucionalment protegit.

Com marc de les dues sentències esmentades, ens situem en el literalment de l'art.18 CE, que només té en compte la necessitat de resolució judicial en el cas del dret a la inviolabilitat del domicili i del dret al secret de les comunicacions, però no en els altres drets en ell reconeguts, com el que ara ens ocupa.

A partir d'aquí, la primera de les sentències esmentades, dictada en recurs de cassació 99/2023, i referida a unes actuacions de comprovació d'impost sobre societats e impost sobre el valor afegit d'una persona jurídica, analitza la incidència d'una mesura d'aquest tipus des de l'exclusiva perspectiva del dret a la intimitat, malgrat la cita que fa l'acte d'admissió també a la inviolabilitat domiciliària (aquest dret fonamental no va ser qüestionat en la instància).

La idea clau d'aquesta sentència és que el reconeixement del dret fonamental a la intimitat no assoleix a les persones jurídiques, una cosa que ja havia manifestat el TS en sentència anterior 795/2023, de 14 de juny i el TC en sentència 137/1985 i Acte 208/2007.  Partint d'aquesta premissa, passen automàticament a un segon pla les al·legacions abocades per l'entitat en l'escrit d'interposició del recurs, en derivar totes elles de la consideració de l'entitat mercantil com a titular del dret a la intimitat personal i familiar previst en l'art.18.1 del CE.

Tampoc estem davant un cas, raona el TS, en què tingui cabuda la protecció d'aquest dret per connexió amb el de les persones físiques que poguessin resultar afectades, doncs ni cap raonablement esperar que en la caixa de seguretat d'una persona jurídica s'alberguin dades de la vida íntima de les persones, ni s'ha provat que així sigui.

En conclusió, no resulta necessari des de la perspectiva del dret a la intimitat, obtenir autorització judicial o consentiment del titular per procedir al precinte d'una caixa de seguretat ubicada en una entitat bancària per part de l'AEAT en un procediment d'inspecció, això atès que les persones jurídica privades no són directament titulars d'aquest dret i, per tant, per molt que la informació amb transcendència tributària pugui incidir en la intimitat dels ciutadans, tal mesura mai pot afectar a aquell dret fonamental. Són els paràmetres de legalitat ordinària els que han de mesurar l'adequació a dret d'aquesta actuació administrativa.

L'origen de la segona de les sentències esmentades, dictada en recurs de cassació 4663/2023, està en un recurs interposat per dues persones físiques davant una sentència dictada pel TSJ de la Comunitat Valenciana pel procediment de drets fonamentals de la persona. El procediment en el que se n'havia recordat el precinte corresponia a la comprovació de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques d'ambdós recurrents.

En aquest cas, sí s'analitza la conformitat a dret de la mesura cautelar de precinte de caixa de seguretat, tant des de la perspectiva del dret a la intimitat com des de la inviolabilitat domiciliària.

Es pretenia per les persones físiques afectades que la mesura cautelar de precinte només pogués adoptar-se, per afectar a ambdós drets fonamentals, mitjançant consentiment del titular o autorització judicial. Això atès que, quant a la intimitat, els impedia accedir i gaudir amb llibertat del dipositat, i quant al domicili, per ser el rellevant “la seva destinació o ús” i no “la seva ubicació”. En opinió dels recurrents, conseqüència de l'exposat seria la necessitat d'entrar en la proporcionalitat i idoneïtat del precinte adoptat.

Comença el TS delimitant en aquest cas el que s'entén per domicili a l'efecte de l'art.18.2 CE: no s'identifica amb el civil o administratiu, és més ampli, espai on s'exerceix la llibertat més íntima. Per la qual cosa un recipient, com una caixa de seguretat llogada en una entitat bancària, no és domicili constitucionalment protegit al no ser lloc apte, ni per naturalesa ni per destinació, per desenvolupar la vida privada. A partir d'aquí, fixa els següents criteris:

1. Que no sigui domicili constitucionalment protegit no treu perquè pugui albergar aspectes de la vida privada o la intimitat de les persones, el que ens porta a l'art.18.1 CE.

2. El precinte de caixa de seguretat sí pot afectar a la intimitat d'una persona física, però de forma menys intensa, perquè se li està privant de disposar del que hi ha dins, no hi ha plena intimitat si no es pot disposar d'allò que és íntim.

3. Aquella afectació a la intimitat no és un sacrifici sobre el qual pes la reserva de jurisdicció, com la que sí pot afectar al domicili o a les comunicacions, o a l'obertura de la caixa de seguretat.

4. Si no regeix aquella reserva de jurisdicció, no regeix tampoc el consentiment del dipositant, que és el seu pressupost.

En definitiva, basta un control ex post de la mesura cautelar de precinte, amb una exigència d'apoderament, en el sentit d'habilitació legal, que la hi ha ex art. 146 LGT, i una altra d'aplicació, en el sentit de proporcionalitat, idoneïtat i necessitat de la mesura que ha de justificar l'Administració.

Es pot consultar el text íntegre de les sentències en els enllaços següents: STS 21.03.2024 i STS 4.04.2024.