En el pla estratègic de l'Agència Tributària 2024-2027, dins els seus eixos vertebradors, al costat de l'assistència al contribuent, les actuacions preventives i l'estratègia de comunicació apareix, com no podia ser d’altra manera, el control del frau.

Dins el mateix, en la subapartada c.10 es fa referència a les “actuacions complexes de control en matèria de recaptació”, on podem llegir, com una cosa innovador, que:

“Des d'un altre punt de vista, s'ha de fer referència a l'exercici d'accions civils en defensa del crèdit públic. Es tracta de casos en què els mecanismes de recuperació de deute dels que està dotada l'Agència Tributària es mostren insuficients per aconseguir la fi perseguida, per la qual cosa ha d'acudir a la tutela judicial per aconseguir el mateix, a través de l'exercici d'accions en l'àmbit jurisdiccional civil. Així doncs, és un fet que la millor defensa recaptatòria dels drets de la Hisenda Pública estatal fa necessari acudir a les accions civils”.

Això mereix comentari i reflexió i és que potser hàgim de modular la resposta que, des de la recaptació del crèdit públic, estem donant al frau de creditors.

Si acudim al diccionari panhispànic de l'espanyol jurídic veurem que “frau de creditors” es defineix com acte del deutor, generalment simulat i rescindible, que deixa al creditor sense mitjà de cobrar el que se li ha de.

Aquestes idees no són complexes i no han de complicar-se. Qualsevol creditor espera cobrar el que se li ha d'i per això compta amb el patrimoni del seu deutor. El problema sorgeix quan aquest patrimoni s'esfuma i no per atzars, sinó per actes del deutor i del seu grup de confiança, que com es deia, deixen al creditor sense mitjà de cobrar el que se li ha de.

Quan això li succeeix al creditor privat, la jurisprudència civil ens té aquest que el frau de creditors podrà servir de fonament a l'acció rescissòria, a la nul·litat per simulació contractual per inexistència de causa, i a més, a l'acció de nul·litat per causa il·lícita.

Això pot resultar complex i hem d'explicar aquests tres remeis que dispensa el dret civil al creditor frustrat:

• En la simulació absoluta el contracte pel qual els béns van sortir del patrimoni del deutor, llisa i planerament, no existeix – pensem en una venda sense preu-, doncs mancant de causa, pateix d'un defecte inesmenable.

• En la nul·litat per causa il·lícita, essent el contracte real i existent, el propòsit il·lícit buscat per ambdues parts ha estat elevat per la jurisprudència a la categoria de causa il·lícita determinant de la nul·litat del contracte. En aquesta figura el frau de creditors no és la conseqüència del contracte, sinó la seva causa que, per la seva il·licitud determina, des del seu gènesi, la seva ineficàcia estructural.

• El remei pauliano és potser el més complex, doncs el contracte neix perfecte i vàlid, però esdevé fraudulent pel dany que al cap i a la fi causa al creditor. En aquest remei l'important és el dany i no la intenció, important la diligència per conèixer que es pot causar un dany més que l'exacte grau de coneixement, arribant el remei a ser objectiu per al cas de les disposicions o títol lucratiu o gratuït.

En conclusió i perquè s'entengui, el frau de creditors pot ser buscat i volgut pel deutor i per membres del seu grup de confiança que amb ell col·laboren en ocultar els béns al creditor. En aquest cas el remei és la nul·litat dels contractes, ja sigui per inexistència de causa, ja sigui per causa il·lícita, i la conseqüència és el retorn dels béns al deutor i la reconstrucció de la garantia patrimonial de la que gaudia el creditor.

I si el frau de creditors no és una causa, sinó una mera conseqüència, si l'important no era la intenció, sinó el dany causat al cap i a la fi, el remei és el pauliano, que no reconstrueix el patrimoni del deutor, sinó que opera l'efecte repristinatorio de l'embargament, això és, respecta l'acte dispositiu realitzat, però permet al creditor perjudicat procedir a l'embargament del bé en el patrimoni de l'adquirent que, malgrat no ser deutor, haurà de patir l'embargament.

Aquest és bàsicament l'esquema civil de tutela davant el frau de creditors, i el que passa és que quan qui pateix el frau és el creditor públic, estant com està investit d'autotuteles, té a la seva disposició un remei mateix i específic, qual és l'article 42.2 a) LGT.

Aquest precepte ens ve a dir que seran responsables solidaris del pagament del degut i fins a l'import del valor dels béns i drets ocultats, els que amb la finalitat d'impedir l'actuació de l'Administració tributària hagin estat causants o col·laboradors en aquesta ocultació.

Veiem amb nitidesa que estem parlant del mateix, de frau de creditors, que la conducta soferta pel creditor és la mateixa i que el que divergeix és el remei aplicat.

És per això que la jurisprudència ja contenciosa ens té aquest que la facultat continguda en l'article 42.2 a) LGT permet la protecció del crèdit públic sense necessitat d'acudir a accions de nul·litat o rescissió.

I és que, el que per al creditor privat són accions de nul·litat o rescissió a exercitar davant el jutge civil, que permeten bé reconstruir el patrimoni o repristinar l'embargament, per al creditor públic és una facultat que, amb autotuteles, permet declarar deute en el responsable del dany, amb el límit del valor dels béns ocultats.

Però hem d'entendre que l'Administració té a la seva disposició tots aquests remeis, que potser la declaració de responsabilitats hagi de ser, per eficàcia, la seva primera opció, però que, si aquesta via fallés res no impedeix el treball de qualsevol altra de les que l'ordenament posa a la seva disposició, com pugui ser la revocatòria o la de nul·litat per simulació, i així podem llegir-ho en la STS 24-04-2013, Sala del Civil, recurs de cassació 2108/2010.

I això és el que ens diu el paràgraf referit del pla estratègic de l'Agència Tributària 2024-2027, que per a la millor defensa recaptatòria dels drets de la Hisenda Pública estatal es fa necessari acudir a les accions civils, i per il·lustrar aquesta idea, oferim dos exemples:

• Pot succeir que hagi prescrit el dret a declarar la responsabilitat tributària de l'article 42.2 a) LGT.

  Doncs bé, res no impedeix si es donen els seus requisits que l'Administració tributària acudeixi a l'acció de nul·litat per simulació que, com és per tots sabut, és per definició imprescriptible com pot llegir-se, per exemple, en la STS 19-11-2015, Civil recurs de cassació 1329/2014.

• Pot succeir que en la conducta que causa un dany al creditor públic estigui implicat algú de qui no pugui predicar-se l'element subjectiu de l'article 42.2 a) LGT, pensi's en una donació feta, en frau del creditor públic, a un menor d'edat.

  Doncs bé, res no impedeix que l'Administració acudeixi al remei pauliano que, per al cas d'actes a títol gratuït, dispensa un remei objectiu, sense necessitat d'acudir al pla de la consciència o culpabilitat, com ens va deixar aquest la STS 07-09-2012, Civil recurs de cassació 560/2010.

En suma i conclusió, hem de reflexionar sobre el fet que per a la millor defensa recaptatòria dels drets de la Hisenda Pública estatal es fa necessari acudir a les accions civils.