La Sala Primera del Tribunal Suprem ha dictat recentment la Sentència 1485/2025, de 24 d'octubre, que resol un assumpte de la qual transcendència va molt més allà del seu objecte concret: la discutida inclusió dels recàrrecs de constrenyiment com crèdits contra la massa quan el crèdit tributari corresponent es genera durant el concurs. La resolució aporta claredat, coherència i un criteri unificat en una matèria que en els últims anys havia experimentat interpretacions divergents en jutjats i audiències provincials.

La qüestió va sorgir quan l'Agència Tributària va reclamar el reconeixement i pagament d'un crèdit contra la massa comprenent principal, interessos de demora i recàrrecs. L'administració concursal va acceptar parcialment el deute, però va rebutjar el recàrrec emparant-se en la doctrina que prohibeix iniciar constrenyiments administratius després de l'obertura de la liquidació. Els òrgans jurisdiccionals d'instància i apel·lació van compartir aquest plantejament i van entendre que, si no pot iniciar-se el procediment de constrenyiment, tampoc cap reconèixer el recàrrec que a ell s'associa.

Tanmateix, aquesta lectura —aparentment lògica— resultava conceptualment errònia. La confusió entre el pla procedimental (la impossibilitat d'executar) i el pla substantiu (el règim jurídic dels crèdits contra la massa) va generar un desenfocament que el Tribunal Suprem corregeix amb precisió.

Una doctrina que havia de matisar-se.

Per comprendre la decisió del Tribunal, convé recordar breument la línia jurisprudencial prèvia. Les SSTS 711/2014 i 227/2017 havien deixat clar que, oberta la liquidació, no és procedent iniciar ni continuar la via de constrenyiment respecte de béns integrats en la massa activa. L'execució concursal és universal i absorbeix qualsevol intent d'execució separada, tret de supòsits molt taxats.

Aquest criteri —no discutit— havia estat interpretat per alguns tribunals com impediment absolut per a la meritació de recàrrecs sobre crèdits contra la massa. Es va entendre que, si el constrenyiment està vedat, tot el que l'acompanya també queda suspès. No obstant això, aquesta conclusió no tenia verdader suport normatiu. La doctrina administrativa i tributària de l'AEAT, així com diverses resolucions internes, ja havien advertit de què el recàrrec no és un acte d'execució, sinó una conseqüència legal associada a l'impagament en termini d'un crèdit tributari, independentment de com s'articuli posteriorment el seu cobrament.

A més, la jurisprudència de la pròpia Sala Primera ja havia reconegut, en la STS 237/2013, que els crèdits posteriors a la declaració de concurs —inclosos interessos i recàrrecs— són plenament exigibles dins el concurs i gaudeixen de la consideració de crèdits contra la massa. Aquesta doctrina, reiterada també en pronunciaments recents, deixava clar que el concurs no desactiva el règim legal del crèdit públic sorgit amb posterioritat.

El Suprem connecta les peces. Una cosa no exclou l'altra.

La sentència de 2025 realitza una operació d'harmonització doctrinal especialment valuosa. Reconeix, sí, que no pot iniciar-se el procediment de constrenyiment una vegada oberta la liquidació —doctrina ja assentada per la Sala Primera —; però tot seguit aclareix que aquesta prohibició no interfereix en absolut amb el naixement i meritació del recàrrec, perquè el recàrrec es merita segons la llei, no exigeix l'existència d'un constrenyiment ni la seva tramitació i forma part del propi crèdit contra la massa quan aquest neix durant el concurs.

En separar nítidament ambdós plans, el Tribunal posa ordre on abans havia confusió. La prohibició de constrenyiment té una finalitat estrictament protectora de la massa activa, però no pretén —ni podria pretendre— alterar l'estatut jurídic del crèdit tributari, que segueix regint-se per les regles generals de la Llei general tributària.

De fet, la Sala subratlla un element essencial; l'AEAT va actuar conforme al règim concursal, sense executar ni travar embargaments, sinó acudint al jutjat del concurs per sol·licitar el reconeixement del crèdit. La conducta va ser, per tant, irreprotxable des de l'òptica del principi d'universalitat. El recàrrec, no essent un acte d'execució, és plenament exigible.

El nucli de la ràtio decidendi pot resumir-se en la següent afirmació categòrica de la sentència:

“La prohibició d'iniciar la via de constrenyiment administrativa per reclamar un crèdit tributari concursal o contra la massa, des de l'obertura del concurs (llevat d'aprovació de conveni i durant la fase de compliment), no impedeix que els crèdits tributaris contra la massa generades després de la declaració de concurs generin interessos de demora i recàrrecs, que també tenen la consideració de crèdits contra la massa”.

Amb aquesta doctrina, la Sala Primera restableix la coherència interna del sistema.

Efecte d'aquesta Sentència i rellevància pràctica: el reconeixement íntegre del crèdit.

La conseqüència natural d'aquest raonament és l'estimació del recurs de cassació i, amb ell, del recurs d'apel·lació: el Tribunal Suprem declara procedent el reconeixement del recàrrec dins el crèdit contra la massa i condemna al seu pagament. És una resolució neta, sense estridències i amb una evident vocació d'unificació doctrinal.

Les implicacions de la sentència són immediates i profundes per a tots els operadors del sistema.

Per a l'AEAT, suposa un reforç decisiu de la seguretat jurídica. En un context d'activitat concursal creixent —especialment després de l'entrada en vigor de la Llei 16/2022 i l'explosió de concursos de persones físiques que reflecteixen les nostres estadístiques internes— és fonamental que el règim del crèdit públic no depengui d'interpretacions aïllades o restrictives de jutjats concrets. Amb aquesta sentència, es consolida un marc uniforme. Qualsevol crèdit tributari generat durant el concurs merita interessos i recàrrecs, i ambdós són crèdits contra la massa.

Per a les administracions concursals, la sentència exigeix revisar criteris interns que havien conduït, en alguns casos, a rebutjar recàrrecs basant-se exclusivament en la doctrina de la prohibició de constrenyiments. El Tribunal Suprem aclareix que aquella lectura era incorrecta i que els recàrrecs han de ser incorporats a la relació de crèdits contra la massa amb naturalitat, igual que els interessos de demora.

I per als concursats —tant persones físiques com jurídiques— la sentència té un valor pedagògic clar. El crèdit públic sorgit després de la declaració de concurs manté intacta la seva estructura legal, i el compliment dels terminis és exigible sota les mateixes conseqüències que en situació de normalitat. El concurs no és un parèntesi on es neutralitzin els efectes legals de l'impagament.

En definitiva, estem davant una sentència que aporta serenitat al sistema. La resolució de la Sala Primera realitza, en definitiva, un exercici de tècnica jurídica elegant i necessari. En un moment de creixent complexitat del sistema concursal, amb un volum de concursos a l'alça i una diversitat creixent d'operadors, era imprescindible reafirmar un criteri uniforme que garantís previsibilitat i seguretat a tots els intervinents.

La sentència no cregui una regla nova. Simplement recorda, amb claredat, quin ha estat des de sempre l'estructura jurídica correcta. I el fa amb la serenitat pròpia de les decisions que estan cridades a romandre.