La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans en el cas Latorre Atance contra Espanya, decisió de 18 de desembre de 2025 de la secció 5a, aplicació núm. 33818/22  suposa el primer contacte del Tribunal d'Estrasburg amb la responsabilitat de l'article 42.2 a) LGT, peça central en la lluita contra el frau i la simulació en perjudici del crèdit públic.

Van recaure en el seu moment sentències de l'Audiència Nacional indegudament divergents sobre sengles responsabilitats de l'article 42.2 a) LGT a tres administradors concursals, i el que es pretenia per la part demandant era l'aplicació a les mateixes de la part tant civil com penal de l'article 6 , 1 del Conveni Europeu de Drets Humans.

Això volem subratllar-ho, a una responsabilitat de l'article 42.2 a) LGT se li intentava aplicar la part penal del Conveni Europeu de Drets Humans, i això sobre la base dels criteris Engel, posant l'accent, per afirmar la seva naturalesa sancionadora, en la inclusió de sancions en l'abast i en el que és il·lusori del reemborsament en una situació d'insolvència.

El TEDH fins a tres ocasions afirma que estem davant una responsabilitat civil per una conducta il·lícita en relació amb el patrimoni del deutor i que, a aquest responsable, ni se li atribueixen els deutes fiscals, ni se li tracta com a contribuent, ni en suma la seva responsabilitat està fundada en la seva capacitat de pagament. És per això que, per solucionar la controvèrsia, decideix el Tribunal, basta i sobra amb acudir a la part civil del Conveni.

I malgrat aquesta contundència, molt una altra ha estat la visió oferta per certa premsa econòmica, que al nostre judici de manera errònia ens va deixar aquest que —és nostre l'èmfasi —:

«Els jutges d'Estrasburg aclareixen que, encara que l'origen és un deute tributari, la derivació de  responsabilitat té una naturalesa “civil” i patrimonial, ja que afecta directament a la butxaca i a la reputació professional de l'individu, que no és el contribuent original, sinó un  tercer al que se li exigeix una responsabilitat gairebé sancionadora. Per tant, les garanties d'un judici just han d'aplicar-se amb qualsevol rigor».

Això exemplifica el problema o paradoxa que estem detectant, doncs d'una banda s'ha construït un sòlid consens al voltant de la naturalesa no sancionadora sinó indemnitzatòria d'aquesta responsabilitat i per un altre, en la pràctica diària, no cedeixen un àpex les al·legacions i pretensions de la seva segura i indubtable naturalesa sancionadora, les més vegades amanides amb cites no ja a jurisprudència sinó a vots particulars i mers  obiter dicta, per tots coneguts, i no menys estentoris que solitaris.

Només queda armar-se de paciència i esperar que escampi. Volem ara esbossar aquell consens que, des de les veus més autoritzades, s'ha forjat en relació amb aquesta qüestió.

El  Consell d'Estat  en l'apartat XII de la seva memòria de 2024  s'ha pronunciat àmpliament sobre com ha de ser entesa la responsabilitat de l'article 42.2 a) LGT, i no volem arribar a l'extrem de  Roma locuta causa finita  però sí advertir de què és aquesta una veu que ha de ser escoltada amb suma atenció i respecte.

En el punt 1r d'aquest apartat XII se'ns ofereix una rellevant anàlisi de la naturalesa jurídica del responsable dels articles 41, 42 i 43 LGT, concretant aquest estudi per a la figura de l'article 42.2 a) LGT. Així, la defineix com una responsabilitat subjectiva amb base en la realització d'un il·lícit civil en frau de la Hisenda creditora, que entronca amb l'article 1.902 CC i que ofereix a l'Administració un resultat indemnitzatori equivalent al que ofereix el remei pauliano.

La Sala del Civil del Tribunal Suprem  porta anys sortint al pas de les pretensions interessades de portar les responsabilitats tributàries a l'àmbit sancionador i ja en sis Sentències ha refutat tals pretensions. 

Destacarem la STS de 4 de novembre de 2025, Sala del Civil secció 1a, recurs de cassació 7897/2021 – ECLI: ÉS: TS: 2025:4867,  per venir referida a una responsabilitat de l'article 42.2 b) LGT. En seu FJ 2n punt 3r la defineix com indemnitzatòria o rescabalatòria i ens diu que no es tracta d'una sanció sinó d'una responsabilitat que porta la seva causa d'una obligació de rescabalament del dany provocat per l'incompliment de l'ordre d'embargament emanada de l'AEAT.

La Sala del Contenciós del Suprem  —més enllà d'algun vot particular i d'alguna reflexió  obiter dicta—, quan s'ha plantejat obertament la qüestió de la seva pretesa naturalesa sancionadora, mai ha dubtat en negar tal cosa, sense embuts, sense matisos.

Són —o haguessin de ser conegudes— les SSTS de 28 d'abril de 2023, Sala del Contenciós secció 2n recurs de cassació 546/2021 – ECLI: ÉS: TS: 2023:1848  i recurs de cassació 72/2021 – ECLI: ÉS: TS: 2023:1849, en les que es va deixar asseguda com doctrina jurisprudencial «que la declaració de responsabilitat solidària per la causa prevista en l'art.42.2.a) LGT no té naturalesa sancionadora i, per tant, no és d'aplicació el principi  ne bis in ídem  que impera en el dret sancionador».

És la nostra conclusió que aquesta responsabilitat és «una altra cosa», és una resposta indemnitzatòria davant el frau de creditors i la simulació, i és per això que en la mateixa, ni entreveig hi ha de naturalesa sancionadora, com no la hi ha, ni la pot haver, en la resposta pauliana o en la de nul·litat per simulació, —remeis civils que està utilitzant la Recaptació amb invariable èxit— per molt que alguns s'entestin en el contrari.