Article 31.1 de la Constitució Espanyola: "Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori".

Contribuir mitjançant els tributs al sosteniment de les despeses públiques podria ser simplement un deure moral del ciutadà; tanmateix, la nostra Constitució en el reproduït article 31.1 l'eleva a la categoria de deure jurídic. Forma així part de l'Estatut del ciutadà, compost per drets fonamentals, llibertats públiques, drets i deures. L'enunciat del Títol I, a què pertany l'esmentat article, atribueix el caràcter de fonamentals tant als drets com als deures que en ell es recullen.

L'existència de drets i deures dels ciutadans fa necessària la integració dels mateixos i la ponderació dels interessos en joc cada vegada que pugui produir-se un conflicte entre uns i altres. Cap dret és superior i preeminent absolutament, ni l'és tampoc cap dels deures; l'anàlisi cas per cas i la ponderació en la seva aplicació és el jurídicament correcte. En aquesta línia, diversos pronunciaments tant del   TC com del   TJUE confirmen aquest plantejament:

Sentència del   TC núm. 110/1984, de 26 de novembre, FJ 3, ponderant el deure de contribuir i el dret a la intimitat dels ciutadans: "en quina mesura l'Administració pot exigir les dades relatives a la situació econòmica d'un contribuent? No hi ha dubte de què en principi pot fer-ho. La simple existència del sistema tributari i de l'activitat inspectora i comprovatòria que requereix la seva efectivitat el demostra. És clar també que aquest dret té un ferm suport constitucional en l'art.31.1 de la Norma fonamental, segons el qual «tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que en cap cas tindrà caràcter confiscatori». I sembla inútil recordar que al món actual l'amplitud i la complexitat de les funcions que assumeix l'Estat fa que les despeses públiques siguin tan abundants que el deure d'una aportació equitativa per al seu sosteniment resulta especialment urgent. D'una altra forma es produiria una distribució injusta en la càrrega fiscal, ja que el que uns no paguin havent de pagar, l'hauran de pagar d'altres amb més esperit cívic o amb menys possibilitats de defraudar. D'aquí la necessitat d'una activitat inspectora especialment vigilant i eficaç, encara que pugui resultar de vegades incòmoda i molesta."

Sentència del   TC núm. 76/1990 de 26 d'abril, FJ 3: "Aquesta recepció constitucional del deure de contribuir al sosteniment de les despeses públiques segons la capacitat econòmica de cada contribuent configura un mandat que vincula tant als poders públics com als ciutadans i incideix en la naturalesa mateixa de la relació tributària. Per als ciutadans aquest deure constitucional implica, més enllà del genèric sotmetiment a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic que l'art.9.1 de la norma fonamental imposa, una situació de subjecció i de col·laboració amb l'Administració tributària en ordre al sosteniment de les despeses públiques del qual indiscutible i essencial interès públic justifica la imposició de limitacions legals a l'exercici dels drets individuals. Per als poders públics aquest deure constitucional comporta també exigències i potestats específiques en ordre a l'efectivitat del seu compliment pels contribuents."

Sentència del   TC núm. 50/1995 de 23 de febrer, FJ 6, en ponderar el deure de contribuir i el dret a la inviolabilitat del domicili: "D'altra banda, l'interès general inherent a l'activitat inspectora de la Hisenda pública és vital en una societat democràtica per al benestar econòmic del país, com preveu el Conveni de Roma a l'hora de legitimar la ingerència de l'autoritat pública en el dret al respecte de la vida privada i familiar, del domicili i de la correspondència de qualsevol persona (art. 8.1 i 2), a la llum del qual ha d'interpretar-se els drets fonamentals i les seves excepcions (STC 114/1984), sens perjudici d'altra banda del marge d'apreciació deixat al prudent arbitri, que no arbitrarietat, de cada Estat per configurar aquestes mesures (S.T.E.D.H., cas Riema, Sentència 22 d'abril de 1992). La solidaritat de tots a l'hora d'aixecar les càrregues públiques d'acord amb la capacitat econòmica i dins un sistema tributari just, apareix proclamada en l'art.31 de la Constitució i comporta, amb la generalitat de la imposició, la proscripció del frau fiscal, com una de les modalitats més pernicioses i reprotxables de la insolidaritat en un sistema democràtic, com posa de manifest la legislació al respecte dels països del nostre entorn geogràfic i cultural."

 (Fonaments els de les sentències anteriors recollides també en la recent sentència del   TC núm. 74/2022 de 14 de juny, que els reprodueix i confirma la seva vigència)

Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 12 de gener de 2021 : El Tribunal no troba irraonable que l'Estat consideri necessari protegir el seu interès econòmic general a recaptar els ingressos públics mitjançant un escrutini públic dirigit a desencoratjar l'incompliment de les obligacions fiscals. Considera que aquella finalitat justifica la ingerència en els drets a la vida privada i a la protecció de dades dels deutors, fins i tot amb la publicació dels seus domicilis. I diu expressament: "En les circumstàncies del cas haver fet pública la informació en qüestió no podria ser considerat una seriosa ingerència en l'esfera personal del demandant. No s'aprecia que la publicació de les seves dades personals suposés una càrrega major sobre la seva vida personal que la necessària per satisfer el legítim interès de l'Estat."

Ha de subratllar-se a més que l'única i legítima finalitat del deure de contribuir és el sosteniment de les despeses públiques, és a dir, l'aportació dels mitjans suficients per sufragar les necessitats de caràcter general que ha d'atendre un Estat social i democràtic com el nostre en el seu objectiu d'aconseguir una ordre social més igualitària i més just. Aquesta connexió del deure de contribuir amb la seva finalitat social és la que converteix el deure individual de contribuir de cada ciutadà en una qüestió d'interès general que pot fer, en determinades circumstàncies, prevaler aquest deure sobre els drets individuals dels contribuents.

Dit d'una altra forma, aquell interès general característic del deure de contribuir és el que persegueix aplegar els recursos suficients per fer efectiu l'enunciat de l'art.9.2 de la Constitució: "Correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i igualtat de l'individu i dels grups en què s'integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social".

I aquella igualtat real i aquella justícia social, que són essencials per fer efectius els drets dels ciutadans, es converteixen al seu torn, en una mena de cercle jurídic perfecte, en els principis essencials i rectors tant del repartiment de la càrrega tributària (sistema tributari just) com de la destinació dels ingressos obtinguts mitjançant els tributs (assignació equitativa de la despesa pública).