La utilització d'efectiu és necessària en qualsevol economia i fonamental per a les petites transaccions. No obstant això, el treball d'efectiu per al pagament de quanties importants no sol estar justificat. En aquests casos, raons de comoditat i, per suposat, de seguretat fan més apropiada la utilització d'uns altres mitjans de pagament com transferències, xecs, targetes de crèdit o dèbit, etc. En aquestes transaccions d'elevat import es pot utilitzar l'efectiu no per motius d'eficiència, sinó per tractar-se d'un mitjà de pagament opac i que no deixa rastre. La utilització d'efectiu en aquestes transaccions és un mecanisme de sobres conegut, tant a nivell intern com internacional, per al blanqueig de capitals i per evitar la correcta tributació de les rendes obtingudes en la imposició directa i de  l' IVA meritat en la indirecta.

En el que concerneix, exclusivament, al compliment de les obligacions tributàries, el principal "avantatge" de cobrar en metàl·lic les operacions efectuades radica en la dificultat de les autoritats fiscals per conèixer de l'existència i import d'aquestes operacions. En alguns casos, l'interès del pagament en metàl·lic és compartit també per l'adquirent del bé o servei atès que en obtenir una "opacitat" fiscal en l'operació evita haver de pagar l'IVA, per tant, és un mitjà que permet aconseguir preus més barats o, fins i tot, li permet usar els diners que ha obtingut d'activitats o operacions també ocultades a l'Administració fiscal.

Donada la relació existent entre la utilització d'efectiu i el frau fiscal, la regulació d'aquest ús per al pagament de determinades operacions ha suscitat l'interès de les autoritats a nivell europeu. En aquest sentit, els països han anat adoptant diferents solucions. Alguns països no estableixen limitacions ni condicions a la utilització d'efectiu, mentre que uns altres països prohibeixen els pagaments en efectiu en funció de l'import de la contraprestació i/o pel tipus d'operació efectuada. A més, un altre grup de països estableixen obligacions d'informació específiques relacionades amb la utilització d'efectiu en les operacions.

Quant a Espanya, com a mesura financera i fiscal per dificultar l'ús de l'efectiu que persegueix l'opacitat tant per motius de blanqueig de capitals com d'elusió fiscal, es va incorporar a la normativa interna la limitació als pagaments en efectiu respecte de determinades operacions econòmiques.

En aquest sentit, l'article 7 de la Llei 7/2012, de 29 d'octubre, de modificació de la normativa tributària i pressupostària i d'adequació de la normativa financera per a la intensificació de les actuacions de prevenció i lluita contra el frau, va establir limitacions als pagaments en efectiu. En concret, aquesta norma prescrivia que no podien pagar-se en efectiu les operacions d'import igual o superior a 2.500 euros (si el pagador era un particular no resident, el límit era de 15.000 euros) quan alguna de les parts intervinents actuï en qualitat d'empresari o professional. Per tant, el pagament entre particulars no està subjecte a aquesta limitació, atès que com a mínim una de les parts ha de ser empresari o professional. La limitació tampoc resulta aplicable als pagaments i ingressos realitzats en entitats de crèdit.

Recentment la Llei 11/2021, de 9 de juliol, de mesures de prevenció i lluita contra el frau fiscal, de transposició de la Directiva (UE) 2016/1164, del Consell, de 12 de juliol de 2016, per la qual s'estableixen normes contra les pràctiques d'elusió fiscal que incideixen directament en el funcionament del mercat interior, de modificació de diverses normes tributàries i en matèria de regulació del joc, ha modificat l'esmentat article 7 de la Llei 7/2012. Des del punt de vista substantiu, ha disminuït el límit general de pagaments en efectiu de 2.500 a 1.000 euros i, en el cas de les persones físiques particulars amb domicili fiscal fora d'Espanya, de 15.000 a 10.000 euros.

Lligat a aquesta limitació es va establir un règim sancionador, fixant-se les regles bàsiques del procediment sancionador i de la competència per a la seva tramitació. El procediment sancionador pels incompliments de les limitacions als pagaments en efectiu es regula per la normativa administrativa sancionadora comú, en comptes de per la normativa tributària, atès que no es tracta d'un incompliment tributari, sinó financer, si bé ha de tenir-se en compte que té unes implicacions tributàries clares. Per això, s'estableix que la competència per a la tramitació i resolució del procediment sancionador pels incompliments de les limitacions als pagaments en efectiu correspon en tot el territori espanyol (inclòs el País Basc i Navarra) a l'Agència Tributària.