Residència habitual en territori espanyol

Normativa: Art. 9 Llei IRPF

S'entendrà, d'acord amb l'article 9 de la Llei de l'IRPF, que el contribuent té la seua residència habitual en territori espanyol quan es done qualsevol de les següents circumstàncies:

1. Que romanga més de 183 dies, durant l'any natural, en territori espanyol.

Per a determinar este període de permanència es computaran les absències esporàdiques, fora que el contribuent acredite la seua residència fiscal en un altre país. Tractant-se de països o territoris qualificats reglamentàriament com paradisos fiscals, l'Administració tributària podrà exigir que es prove la permanència en el mateix durant 183 dies l'any natural.

Malgrat el que s'ha esmentat anteriorment, per a determinar el període de permanència en territori espanyol no es computaran les estades temporals a Espanya que siguen conseqüència de les obligacions contretes en acords de col·laboració cultural o humanitària, a títol gratuït, amb les Administracions Públiques espanyoles.

Precisió:

Pel que fa al concepte de “permanència” de l'article 9.1.a) de la Llei de l'IRPF, el TEAC ha indicat en diverses resolucions que no es puga condicionar la permanència a un element volitiu per diverses raons:

Perquè la residència fiscal no és una qüestió que es determine de manera unilateral (açò és, considerar-se resident fiscal en alguna jurisdicció), sinó una qüestió jurídica que ha de ser provada i acreditada.
Perquè el Tribunal Suprem ja ha rebutjat, en reiteradísima jurisprudència, que es puga tindre en compte la voluntat d'una persona física de tornar a Espanya per a determinar que el seu temps fora de territori espanyol siga directament qualificat d'“absència esporàdica”. Vegeu, entre d'altres, les Sentencies del TS de 28 de novembre de 2017 (números 1.829/2017, 1.850/2017, 1.860/2017 i 1.834/2017), de 16 de gener de 2018 (números 108/2018, 109/2018, 114/2018, 115/2018, 107/2018, 188/2018 i 305/2018), i de 18 de gener de 2018 (números 110/2018 i 183/2018).

De la mateixa manera, tampoc la presència a Espanya pot estar condicionada a què l'obligat tributari no tinga intenció de desplaçar a l'estranger la seua residència.

Partint de l'anterior per al TEAC el concepte de permanència de l'article 9.1.a) de la Llei de l'IRPF s'integra pel còmput agregat de tres estadis: presència certificada, dies presumptes i absències esporàdiques:

Presència certificada: l'acreditada mitjançant un mitjà de prova inqüestionable. Acreditada la presència un dia pel pertinent mitjà de prova, es computa asèpticament, sense que siga precise que es prove (ni per l'Administració ni pel contribuent) una estada de diversos dies seguits. El dia es computa íntegrament, sense que es requerisca un número mínim d'hores. (Comentari 5 a l'art.15 del Model Conveni OCDE ).
Dies presumptes: els que transcorren raonablement entre dos presències certificades; malgrat que no es coneix per prova certificada que l'interessat estiguera a Espanya, al tractar-se d'un número raonable de dies consecutius i trobar-se entre dies de presència certificada, poden computar-se com dies de permanència de l'art.9.1.a), fora que es prove una presència certificada fora de territori espanyol.
Absències esporàdiques: com resulta del propi literalment de l'article 9.1 a) Llei de l'IRPF, les absències esporàdiques són un element a addicionar als dies de presència efectiva (integrats per l'addició dels dies de presència certificada i els dies presumptes) per a, així, determinar si la permanència agregada a Espanya és superior als 183 dies. Són, en definitiva, un reforce a les conclusions de permanència en territori espanyol o a l'estranger, però, clar està, no estrictament imprescindibles quan amb els dies de presència efectiva ja s'ha assolit el llindar mínim exigit per la Llei de 184 dies.

Vegeu respecte d'això, entre d'altres, les Resolucions del TEAC de 28 de març de 2023, Reclamació número 00-04045-2020 i 25 d'abril de 2023, Reclamació número 00-04812-2020.

2. Que radique a Espanya el nucli principal o la base de les seues activitats o interessos econòmics, de manera directa o indirecta.

Es presumirà, llevat que hi haja una prova en contra, que el contribuent té la seua residència habitual en territori espanyol quan, conforme als criteris anteriors, residisquen habitualment a Espanya el seu cònjuge no separat legalment i els fills menors d'edat que depenguen d'aquell.

No es consideraran contribuent s, a títol de reciprocitat, els nacionals estrangers que tinguen la seua residència habitual a Espanya per la seua condició de membres de prediques diplomàtiques o oficines consulars estrangeres, o per ser titulars de càrrec o treball oficial d'Estats estrangers, o per ser funcionaris en actiu que exercisquen a Espanya càrrec o treball oficial que no tinga caràcter diplomàtic o consular, sempre que, a més, no procedisca l'aplicació de normes específiques derivades dels tractats internacionals en els que Espanya siga part.

Recorde:la residència fiscal d'una persona física no només es determina en funció del primer criteri de permanència (més de 183 dies), sinó que, el contribuent també podrà ser considerat resident fiscal a Espanya si té en este país, de manera directa o indirecta, el nucli principal o la base de les seues activitats o interessos econòmics.