Introducció

Fins l'1 de gener de 1999, les lleis de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques i de l'impost sobre societats regulaven dos règims de tributació, l'obligació personal de contribuir per als residents i l'obligació real per als no residents. A partir d'esta data, amb l'aparició de la Llei 41/1998, de 9 de desembre, reguladora de l'Impost sobre la Renda de no Residents, se suprimix l'obligació real i els no residents passen a tributar com a contribuents de l'Impost sobre la Renda de no Residents, encara que mantenint-se la distinció entre contribuents que obtenen rendes a Espanya mitjançant establiment permanent i sense mediació del mateix.

En la regulació actual de la tributació de les rendes obtingudes a Espanya pels contribuents de l'Impost  sobre la Renda  de  no Residents mitjançant establiment permanent, continguda en el text refós de la Llei de l'impost sobre la Renda de no Residents (TRLIRNR), aprovat pel Reial decret legislatiu 5/2004, de 5 de març, la remissió a la Llei de l'impost sobre Societats és constant, pel que s'ha considerat convenient que els citats contribuents utilitzen els mateixos models de declaració que els contribuents de l'impost sobre societats.

D'altra banda, d'acord amb la vigent regulació del règim d'atribució de rendes, les entitats en règim d'atribució de rendes constituïdes a l'estranger amb presència en territori espanyol, és a dir, les que desenvolupen en este territori una activitat econòmica, tenen el caràcter de contribuents de l'Impost sobre la Renda de no Residents, constituint la base imposable la part de renda obtinguda en territori espanyol que resulte atribuïble als membres no residents de l'entitat.