La residència de les persones físiques

Normativa interna

Normativa: Article 6 Llei IRNR

S'entén que una persona física té la seva residència habitual a Espanya quan es doni qualsevol de les següents circumstàncies:

Que romangui a Espanya més de 183 dies durant l'any natural. Per determinar aquest període de permanència es computen les seves absències esporàdiques, llevat que acrediti la seva residència fiscal en un altre país. En el supòsit de països o territoris qualificats de paradís fiscal⁽¹⁾, l'Administració tributària pot exigir que provi la permanència en aquest paradís fiscal durant 183 dies l'any natural.

Per determinar el període de permanència no es computaran les estades temporals a Espanya que siguin conseqüència de les obligacions contretes en acords de col·laboració cultural o humanitària, a títol gratuït, amb les Administracions públiques espanyoles.
Que radiqui a Espanya el nucli principal o la base de les seves activitats o interessos econòmics, de manera directa o indirecta.

Així mateix, es presumirà, llevat que hi hagi una prova en contra, que un contribuent té la seva residència habitual a Espanya quan, d'acord amb els criteris anteriors, resideixin habitualment a Espanya el cònjuge no separat legalment i els fills menors d'edat que d'ell depenguin.

A més, les persones físiques de nacionalitat espanyola que acreditin la seva nova residència en un paradís fiscal⁽¹⁾, seguiran tenint la condició de contribuents per l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, tant durant el període impositiu en el que efectuïn el canvi de residència com durant els quatre períodes impositius següents.

Una persona física serà resident o no resident durant tot l'any natural ja que el canvi de residència no suposa la interrupció del període impositiu.

Nota ⁽¹⁾, Amb efectes des de l'11 de juliol de 2021, les referències efectuades a paradisos fiscals s'entenen efectuades a la definició de jurisdicció no cooperativa (Annex IV ) ^(Tornar)

Supòsits especials

Tenen la consideració de contribuents de l' IRPF les persones físiques de nacionalitat espanyola, seu cònjuge no separat legalment e fills menors d'edat, que tinguin la seva residència habitual a l'estranger, per la seva condició de:

Membres de Missions diplomàtiques espanyoles, comprenent tant al cap de la missió com als membres del personal diplomàtic, administratiu, tècnic o de serveis de la mateixa.
Membres de les Oficines consulars espanyoles, comprenent tant al cap de les mateixes com al funcionari o personal de serveis que hi són adscrits a excepció dels vicecònsols honoraris o agents consulars honoraris i del personal dependent de les mateixes.
Titulars de càrrec o treball de l'Estat espanyol com membres de les delegacions i representacions permanents acreditades davant organismes internacionals o que formin part de delegacions o missions d'observadors a l'estranger.
Funcionaris en actiu que exerceixin a l'estranger un càrrec o ocupació oficial que no tingui caràcter diplomàtic o consular.

No obstant això, aquests supòsits no seran d'aplicació quan:

Les persones relacionades anteriorment no siguin funcionaris públics en actiu o titulars de càrrec o treball oficial i tinguessin la seva residència habitual a l'estranger amb anterioritat a l'adquisició de qualsevol de les circumstàncies abans esmentades.
En el cas dels cònjuges no separats legalment o fills menors d'edat, quan tinguessin la seva residència habitual a l'estranger amb anterioritat a l'adquisició pel cònjuge, el pare o la mare, de les condicions enumerades anteriorment.

Conveni i doble residència

En els convenis per evitar la doble imposició subscrites per Espanya, per definir a una persona com resident d'un Estat, es fa remissió a la legislació interna de cada Estat. Tenint en compte que cada Estat pot establir criteris diferents, dos Estats poden coincidir en considerar a una persona resident.

En aquests casos, els convenis estableixen, amb caràcter general, els següents criteris per evitar que una persona sigui considerada resident en els dos Estats:

Serà resident de l'Estat on tingui un habitatge permanent a la seva disposició.
Si tingués un habitatge permanent a la seva disposició en ambdós Estats, es considerarà resident de l'Estat amb el que mantingui relacions personals i econòmiques més estretes (centre d'interessos vitals).
Si així no pogués determinar-se, es considerarà resident de l'Estat on viu habitualment.
Si visqués habitualment en ambdós Estats o no ho fes en cap d'ells, es considerarà resident de l'Estat del que sigui nacional.
Si, finalment, fora nacional d'ambdós Estats, o de cap, les autoritats competents resoldran el cas de comú acord.

Acreditació de la residència fiscal

La residència fiscal s'acredita mitjançant certificat expedit per l'Autoritat Fiscal competent del país de què es tracti. El termini de validesa d'aquests certificats s'estén a un any.

Una persona pot tenir permís de residència o residència administrativa en un Estat i no ser considerada resident fiscal en el mateix.