La Fiscalia Europea és un organisme dotat de personalitat jurídica pròpia que estén les seves competències en tota la Unió Europea per protegir, en l'àmbit penal, els interessos financers de la Unió, i que ha estat creat pel Reglament (UE) 2017/1939 del Consell, de 12 d'octubre de 2017.

La creació i posada en marxa de la Fiscalia Europea suposa canvis significatius en les normes processals aplicables en la persecució dels delictes que afecten als interessos financers de la Unió Europea, entre els quals es troben els relatius als drets d'importació i als altres conceptes que integren el deute duaner.

En efecte, la Llei orgànica 9/2021, d'1 de juliol, d'aplicació del Reglament (UE) 2017/1939 del Consell, de 12 d'octubre de 2017, pel qual s'estableix una cooperació reforçada per a la creació de la Fiscalia Europea, ha procedit a articular a Espanya el que disposa el referit Reglament (UE) 2017/1939.

Aquesta Llei orgànica 9/2021 conté les normes d'aplicació a l'ordenament espanyol del Reglament (UE) 2017/1939, completant les seves disposicions i regulant un procediment especial per a la investigació per part dels Fiscals europeus delegats d'aquells delictes coneixement del qual els correspon en virtut de la norma europea. Es tracta d'una llei de naturalesa processal que té per objecte essencial regular els diferents aspectes del procediment en els supòsits en què la competència per a la investigació i, si escau, per a l'exercici de l'acció penal, correspongui a la Fiscalia Europea, en aquelles qüestions en les que no existeixi regulació expressa en el Reglament (UE) 2017/1939 però sempre de forma subordinada a la primacia d'aquest últim. Al seu torn, en tot el no regulat expressament, s'aplicarà supletòriament la Llei d'Enjudiciament Criminal.

La competència de la Fiscalia Europea comprèn, des d'un punt de vista objectiu, una sèrie de tipus penals determinats en la pròpia normativa que la cregui i la regula. Entre aquests tipus destaquen els corresponents als delictes relacionats amb la defraudació del deute duaner, incloent els drets d'importació, drets addicionals, drets antidúmping o compensatoris i, en general, qualsevol gravamen establert per la UE enquadrada en l'aranzel duaner comú.

Com a regla general, a Espanya aquests delictes s'enquadren en el tipus previst en l'article 305.3 del Codi penal, o, si escau, en el 305.Bis del mateix cos legal.

Per tant, en els casos en què es detectin conductes que poguessin ser constitutives d'aquestes infraccions penals, el Reglament (UE) 2017/1939 (article 24) obliga a qualsevol autoritat que sigui competent a informar de les mateixes a la Fiscalia Europea, incloent com a mínim una descripció dels fets, l'avaluació del perjudici possible, possible qualificació jurídica i altra informació disponible. En el mateix sentit es pronuncia la Llei orgànica 9/2021 en el seu article 18.

En la pràctica, això implica que les denúncies, informes o atestats que es venien presentant davant el Ministeri Fiscal o, si escau, davant el Jutjat competent, hauran de presentar-se directament davant la Fiscalia Europea. Una vegada presentada la denúncia, informe o atestat, es preveu una fase d'avaluació per part de la Fiscalia Europea a l'efecte de decidir si exerceix les seves competències. En cas afirmatiu, dictarà decret d'incoació de la investigació, del qual ha d'informar a l'òrgan actuant. En cas negatiu, ha d'informar igualment de la seva decisió a l'òrgan actuant, si bé l'expedient el remetrà a la Fiscalia General de l'Estat.

Com assenyala el Preàmbul de l'esmentada Llei orgànica es fa necessari un nou marc normatiu en l'àmbit processal espanyol que prevegi les figures recollides en el Reglament (UE) 2017/1939, salvant d'aquesta manera les diferències existents amb el patrimoni jurídic europeu i dotant a l'ordenament jurídic espanyol de la necessària coherència amb el mateix, al no estar establertes en la vigent Llei d'Enjudiciament Criminal.

Es passa d'un model d'instrucció a càrrec del jutge a un model d'instrucció a càrrec del fiscal, a imatge i semblança del model existent en bona part dels Estats Membres de la UE. La intervenció judicial es limita a aquelles qüestions reservades a l'autoritat judicial, definides en l'article 8 de la Llei orgànica, com serien, entre d'altres, l'autorització de mesures d'investigació restrictives de drets fonamentals (per exemple, una intervenció de comunicacions o una mesura cautelar personal com la presó preventiva). La intervenció judicial es materialitza a través de la figura del jutge de garanties, que a Espanya se situa a l'Audiència Nacional amb caràcter general, o al Tribunal Suprem o Tribunal Superior de Justícia corresponent en cas de capacitat. Aquesta nova regulació suposa un canvi radical respecte al model tradicional de la instrucció penal a Espanya.