La protecció dels informants constitueix una normativa innovadora i innovadora en el nostre ordenament jurídic a nivell estatal, establint un règim que es desmarca i es diferencia dels diferents règims de denúncia prèviament establerts.

La Directiva (UE) 2019/1937, de 23 d'octubre, relativa a les persones que informin sobre infraccions del Dret de la Unió, utilitza els termes “denunciant” i “denúncia” per referir-se al que en la versió en anglès s'esmenta com “whistleblower”. Tanmateix, resulta més conforme amb aquesta matèria l'ús dels termes “informant” o “alertador”, “informació”, “comunicació” o “alerta” i “canals d'informació, comunicació o alerta”.

L'objectiu perseguit és erradicar qualsevol conducta infractora des d'una perspectiva preventiva, a través de l'establiment de cursos de comunicació amb garanties de protecció d'aquelles persones que informin d'infraccions comeses o en curs. Això dona lloc a un efecte de prevenció general davant la tessitura d'una fiscalització immediata i imminent, doncs qualsevol persona pot donar compte, fins i tot de forma anònima, de la comissió d'actuacions irregulars a través dels canals creats a l'efecte.

Per a la consecució d'aquell objectiu resulta primordial oferir un marc de protecció als informants potencials, els qui solen renunciar a informar sobre les seves preocupacions o sospites, per temor a represàlies.

L'existència de represàlies i el seu efecte dissuasiu ha portat a adquirir plena consciència, a escala tant de la Unió Europea com internacional, de la importància de prestar una protecció equilibrada i, sobretot, efectiva als informants.

Això és condició bàsica per a l'erradicació de les pràctiques il·lícites i la corrupció. Es pretén la consecució de l'interès públic i la satisfacció de l'interès general, introduint un nou mecanisme que facilita l'eliminació de les conductes antijurídiques i que suposen evidents perjudicis a la societat.

Per això es parli d'“informants”, i el marc mental introduït, sigui el de satisfacció de l'interès públic. No es parla per tant de “delació” ni de “delators”, que porten acompanyat un matís pejoratiu, sinó d'informants als que se'ls atorga un marc de protecció, acompanyat com contrapartida de les garanties adequades a favor de les persones respecte de les quals s'informa, els qui gaudeixen plenament de la presumpció d'innocència i de tots els mecanismes de defensa reconeguts per l'ordenament. Es tracta, en suma, del foment d'actuacions cíviques advertint a les autoritats competents de l'existència de pràctiques il·lícites, irregulars o corruptes.

Com antecedents històrics ressenyables, els Estats Units ha estat pionera en aquesta matèria, i ja el 1988 va promulgar la seva Llei de Protecció a l'Informant (Whistleblower Protection Act). En general, la doctrina sempre ha destacat d'una forma molt positiva la proliferació de normes sobre aquesta matèria que s'ha donat als Estats Units en les últimes dues dècades, i que no només té una dimensió legal, sinó també profundes implicacions morals, filosòfiques i socials. Són sonats alguns escàndols de principis dels anys 2000 als Estats Units com els casos Worldcom, FBI i Enron. Igualment, a la UE trobem escàndols coneixement del qual va sobrevenir de la mà d'informants, com les emissions de VW o Dieselgate, així com l'assumpte Luxleaks.

El nou estatut de protecció de l'informant bascula, per tant, sobre els següents aspectes fonamentals:

1. Preservació de la identitat de l'informant i de les persones afectades mitjançant les mesures tècniques i administratives adequades per garantir la confidencialitat de les dades.
2. Mesures de suport a l'informant, consistent en la informació i assessorament necessari per l'Administració, i si escau, mitjançant l'assistència jurídica necessària en processos judicials derivats o relacionats amb la comunicació formulada.
3. Prohibició de represàlies, incloses les amenaces de represàlies i les temptatives de represàlia.
4. Protecció eficaç de l'informant davant represàlies mitjançant l'adopció de les mesures administratives que contrarestin les represàlies que s'hagin verificat de manera efectiva, així com establiment d'un règim sancionador a l'efecte.

La Directiva (UE) 2019/1937, de 23 d'octubre, tenia com data límit de transposició el 17 de desembre de 2021. El venciment del termini determinava una sèrie d'implicacions relatives a la seva eficàcia directa vertical ascendent, de manera que els particulars podien invocar la seva aplicació.

La peremptorietat dels terminis de transposició determinava la celeritat amb què havia d'emportar-se a efecte la promulgació de la Llei de protecció del denunciant i l'establiment dels mitjans necessaris per a l'eficàcia de les mesures establertes; tanmateix, a causa de la seva tramitació legislativa la promulgació no arribava.

A la vista d'això, l'Agència Tributària, encara sense la promulgació de la llei de transposició, ja va ser pionera en la implantació del sistema, per a la qual cosa va aprovar la Instrucció 1/2022, de 25 de gener de 2022, de la Direcció General de l'Agència Estatal d'Administració Tributària, per la qual es creava un canal de denúncies sobre conductes del seu personal.

Actiu ja el sistema al si de l'Agència Tributària, finalment, la promulgació de la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informin sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció, va determinar l'adaptació del sistema intern, el que es va realitzar a través de la Resolució de 12 de juny de 2023, de la direcció general de l'Agència Tributària, per la qual s'implanta un sistema intern d'informació a l'Agència Estatal d'Administració Tributària, en compliment del que disposa la llei 2/2023, de 20 de febrer. Aquest sistema intern d'informació adapta l'estructura del canal a les especificitats finalment adoptades en la Llei vigent.

Com qüestions d'interès rellevant relatives al canal, podem destacar les següents:

• En el Web corporatiu s'ha incorporat un formulari web de fàcil accés que permet la presentació de comunicacions telemàtiques amb garantia de confidencialitat.
• Es permet presentació i tramitació de comunicacions anònimes sense que sigui necessària la comunicació de la identitat de l'informant.
• La competència per al coneixement i gestió de les comunicacions correspon al Servei d'Auditoria Interna — SAI —. El mateix es regeix per una garantia exquisida de confidencialitat. L'accés a les comunicacions es troba molt restringit a un reduït grup de persones són les responsables de dur a terme la investigació amb el màxim sigil. S'ha prioritzat amb caràcter absolut, fins i tot sobre unes altres consideracions, extremar les cauteles i garanties dirigides a la protecció de la confidencialitat de l'informant, que, d'altra banda, pot ser anònim.
• Es conté la previsió relativa a la possibilitat que l'informant sol·liciti mantenir una reunió presencial per efectuar la comunicació, cas en què haurà de celebrar-se dins el termini màxim de set dies des de la formulació de la petició.
• Es garanteix la preservació del caràcter optatiu, permetent a l'informant triar entre el canal intern i l'extern, doncs no s'estableix amb caràcter obligatori la preferència del canal intern, i així l'informant pot triar comunicar la informació en el canal extern de la qual gestió correspondrà a l'Autoritat Independent de Protecció de l'Informant.

Finalment, és ressenyable fer menció, quant al començament del seu camí, que una part de les comunicacions efectuades es refereix a objectes aliens, com poden ser denúncies tributàries presentades per aquest canal que han de ser requalificades i redirigides al curs corresponent. En les comunicacions de competència del canal d'informació, aquest ha començat a operar de manera molt satisfactòria, el que demostra la conveniència de la seva existència, si bé l'escàs nombre de denúncies rebudes respon a l'esperat i esperable en una organització com l'Agència Tributària, en la qual els seus empleats públics demostren dia a dia la seva vocació de servei públic amb el màxim rigor.