Article 31.1 de la Constitució Espanyola: "Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seua capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari juste inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori".

Contribuir mitjançant els tributs al sosteniment de les despeses públiques podria ser simplement un haver de moral del ciutadà; tanmateix, la nostra Constitució en el reproduït article 31.1 l'eleva a la categoria d'haver de jurídic. Forma així part de l'Estatut del ciutadà, constat per drets fonamentals, llibertats públiques, drets i deures. L'enunciat del Títol I, a què pertany el citat article, atribuïx el caràcter de fonamentals tant als drets com als deures que en ell es recullen.

L'existència de drets i deures dels ciutadans fa necessària la integració dels mateixos i la ponderació dels interessos en joc tota vegada que puga produir-se un conflicte entre uns i altres. Cap dret és superior i preeminent absolutament, ni l'és tampoc cap dels deures; l'anàlisi cas per cas i la ponderació en la seua aplicació és el jurídicament correcte. En esta línia, diversos pronunciaments tant del   TC com del   TJUE confirmen este plantejament:

Sentencia del   TC núm. 110/1984, de 26 de novembre, FJ 3, ponderant el deure de contribuir i el dret a la intimideu dels ciutadans: "en quina mesura l'Administració pot exigir les dades relatives a la situació econòmica d'un contribuent? No hi ha dubte de què en principi pot fer-ho. La simple existència del sistema tributari i de l'activitat inspectora i comprovatòria que requerix la seua efectivitat el demostra. És clar també que este dret té un firme suport constitucional en l'art.31.1 de la Norma fonamental, segons el qual «tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seua capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari juste inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que en cap cas tindrà caràcter confiscatori». I pareix inútil recordar que al món actual l'amplitud i la complexitat de les funcions que assumix l'Estat fa que les despeses públiques siguen tan quantiosos que el deure d'una aportació equitativa per al seu sosteniment resulta especialment urgent. D'una altra forma es produiria una distribució injusta en la carrega fiscal, ja que el que uns no paguen havent de pagar, l'hauran de pagar d'altres amb més esperit cívic o amb menys possibilitats de defraudar. D'ahí la necessitat d'una activitat inspectora especialment vigilant i eficaç, encara que puga resultar de vegades incòmoda i molesta."

Sentencia del   TC núm. 76/1990 de 26 d'abril, FJ 3: "Esta recepció constitucional del deure de contribuir al sosteniment de les despeses públiques segons la capacitat econòmica de cada contribuent configura un mandat que vincula tant als poders públics com als ciutadans i incidix en la naturalesa mateixa de la relació tributària. Per als ciutadans este haver de constitucional implica, més enllà del genèric sotmetiment a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic que l'art.9.1 de la norma fonamental imposa, una situació de subjecció i de col·laboració amb l'Administració tributària en ordre al sosteniment de les despeses públiques del qual indiscutible i essencial interés públic justifica la imposició de limitacions legals a l'exercici dels drets individuals. Per als poders públics este haver de constitucional comporta també exigències i potestats específiques en ordre a l'efectivitat del seu compliment pels contribuents."

Sentencia del   TC núm. 50/1995 de 23 de febrer, FJ 6, al ponderar el deure de contribuir i el dret a la inviolabilitat del domicili: "D'altra banda, l'interés general inherent a l'activitat inspectora de la Hisenda pública és vital en una societat democràtica per al benestar econòmic del país, com preveu el Conveni de Roma a l'hora de legitimar la ingerència de l'autoritat pública en el dret al respecte de la vida privada i familiar, del domicili i de la correspondència de qualsevol persona (art. 8.1 i 2), a la llum del qual ha d'interpretar-se els drets fonamentals i les seues excepcions (STC 114/1984), deixant de banda d'altra banda del marge d'apreciació deixat al prudent arbitri, que no arbitrarietat, de cada Estat per a configurar estes mesures (S.T.E.D.H., cas Riema, Sentencia 22 d'abril de 1992). La solidaritat de tots a l'hora d'alçar les carregues públiques d'acord amb la capacitat econòmica i dins d'un sistema tributari juste, apareix proclamada en l'art.31 de la Constitució i comporta, amb la generalitat de la imposició, la proscripció del frau fiscal, com una de les modalitats més pernicioses i reprotxables de la insolidaritat en un sistema democràtic, com posa de manifest la legislació respecte als països del nostre entorn geogràfic i cultural."

 (Fonaments els de les sentencies anteriors recollits també en la recent sentencia del   TC núm. 74/2022 de 14 de juny, que els reproduïx i confirma la seua vigència)

Sentencia del Tribunal Europeu de Drets Humans de 12 de gener de 2021 : El Tribunal no troba irraonable que l'Estat considere necessari protegir el seu interés econòmic general a recaptar els ingressos públics mitjançant un escrutini públic dirigit a desencoratjar l'incompliment de les obligacions fiscals. Considera que aquella finalitat justifica la ingerència en els drets a la vida privada i a la protecció de dades dels deutors, fins i tot amb la publicació dels seus domicilis. I diu expressament: "En les circumstàncies del cas haver fet pública la informació en qüestió no podria ser considerat una seria ingerència en l'esfera personal del demandant. No s'aprecia que la publicació de les seues dades personals suposara una carrega major sobre la seua vida personal que la necessària per a satisfer el legítim interés de l'Estat."

Ha de subratllar-se a més que l'única i legítima finalitat del deure de contribuir és el sosteniment de les despeses públiques, és a dir, l'aportació dels mitjans suficients per a sufragar les necessitats de caràcter general que ha d'atendre un Estat social i democràtic com el nostre en el seu objectiu d'aconseguir una orde social més igualitària i més juste. Esta connexió del deure de contribuir amb la seua finalitat social és la que convertix l'haver d'individual de contribuir de cada ciutadà en una qüestió d'interés general que pot fer, en determinades circumstàncies, prevaler este haver de sobre els drets individuals dels contribuents.

Dit d'una altra forma, aquell interés general característic del deure de contribuir és el que perseguix aplegar els recursos suficients per a fer efectiu l'enunciat de l'art.9.2 de la Constitució: "Correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i igualtat de l'individu i dels grups en què s'integra siguen reals i efectives; remoure els obstacles que impedisquen o dificulten la seua plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social".

I aquella igualtat real i aquella justícia social, que són essencials per a fer efectius els drets dels ciutadans, es convertixen al seu torn, en una mena de cercle jurídic perfecte, en els principis essencials i rectors tant del repartiment de la carrega tributària (sistema tributari juste) com del destí dels ingressos obtinguts mitjançant els tributs (assignació equitativa de la despesa pública).