La protecció dels informants constituïx una normativa innovadora i innovadora en el nostre ordenament jurídic a nivell estatal, establint un règim que es desmarca i es diferencia dels diferents règims de denuncia prèviament establits.

La Directiva (UE) 2019/1937, de 23 d'octubre, relativa a les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió, utilitza els termes “denunciant” i “denuncia” per a referir-se al que en la versió en anglés s'esmenta com “whistleblower”. Tanmateix, resulta més conforme amb esta matèria l'ús dels termes “informant” o “alertador”, “informació”, “comunicació” o “alerta” i “canals d'informació, comunicació o alerta”.

L'objectiu perseguit és eradicar qualsevol conducta infractora des d'una perspectiva preventiva, a través de l'establiment de cursos de comunicació amb garanties de protecció d'aquelles persones que informen d'infraccions comeses o en curs. Això dóna lloc a un efecte de prevenció general davant la tessitura d'una fiscalització immediata i imminent, doncs qualsevol persona pot donar compte, fins i tot de forma anònima, de la comissió d'actuacions irregulars a través dels canals creats a este efecte.

Per a la consecució d'aquell objectiu resulta primordial oferir un marc de protecció als informants potencials, els qui solen renunciar a informar sobre les seues preocupacions o sospites, per temor a represàlies.

L'existència de represàlies i el seu efecte dissuasori ha portat a adquirir plena consciencia, a escala tant de la Unió Europea com internacional, de la importància de prestar una protecció equilibrada i, sobretot, efectiva als informants.

Això és condició bàsica per a l'eradicació de les pràctiques il·lícites i la corrupció. Es pretén la consecució de l'interés públic i la satisfacció de l'interés general, introduint un nou mecanisme que facilita l'eliminació de les conductes antijurídiques i que suposen evidents perjuís a la societat.

Per això es parle d'“informants”, i el marc mental introduït, siga el de satisfacció de l'interés públic. No es parla per tant de “delació” ni de “delators”, que porten acompanyat un matís pejoratiu, sinó d'informants als que se'ls atorga un marc de protecció, acompanyat com contrapartida de les garanties adequades a favor de les persones respecte de les quals s'informa, els qui gaudixen plenament de la presumpció d'innocència i de tots els mecanismes de defensa reconeguts per l'ordenament. Es tracta, en suma, del foment d'actuacions cíviques advertint a les autoritats competents de l'existència de pràctiques il·lícites, irregulars o corruptes.

Com antecedents històrics ressenyables, els Estats Units ha sigut pionera en esta matèria, i ja el 1988 va promulgar la seua Llei de Protecció a l'Informant (Whistleblower Protection Act). En general, l'adoctrina sempre ha destacat d'una forma molt positiva la proliferació de normes sobre esta matèria que s'ha donat als Estats Units en les últimes dos dècades, i que no només té una dimensió legal, sinó també profundes implicacions morals, filosòfiques i socials. Són sonats alguns escàndols de principis dels anys 2000 als Estats Units com els casos Worldcom, FBI i Enron. Igualment, a la UE trobem escàndols coneixement del qual va sobrevindre de la mà d'informants, com les emissions de VW o Dieselgate, així com l'assumpte Luxleaks.

El nou estatut de protecció de l'informant bascula, per tant, sobre els següents aspectes fonamentals:

1. Preservació de la identitat de l'informant i de les persones afectades mitjançant les mesures tècniques i administratives adequades per a garantir la confidencialitat de les dades.
2. Mesures de suport a l'informant, consistent en la informació i assessorament necessari per l'Administració, i si escau, mitjançant l'assistència jurídica necessària en processos judicials derivats o relacionats amb la comunicació formulada.
3. Prohibició de represàlies, incloses les amenaces de represàlies i les temptatives de represàlia.
4. Protecció eficaç de l'informant enfront de represàlies mitjançant l'adopció de les mesures administratives que contraresten les represàlies que s'hagen verificat de manera efectiva, així com establiment d'un règim sancionador a este efecte.

La Directiva (UE) 2019/1937, de 23 d'octubre, tenia com data límit de transposició el 17 de desembre de 2021. El venciment del termini determinava una sèrie d'implicacions relatives a la seua eficàcia directa vertical ascendent, de manera que els particulars podien invocar la seua aplicació.

La peremptorietat dels terminis de transposició determinava la celeritat amb què havia d'emportar-se a efecte la promulgació de la Llei de protecció del denunciant i l'establiment dels mitjans necessaris per a l'eficàcia de les mesures contemplades; tanmateix, degut a la seua tramitació legislativa la promulgació no arribava.

A la vista d'això, l'Agència Tributària, encara sense la promulgació de la llei de transposició, ja va anar pionera en la implantació del sistema, per a la qual cosa va aprovar la Instrucció 1/2022, de 25 de gener de 2022, de la Direcció General de l'Agència Estatal d'Administració Tributària, per la qual es creava un canal de denuncies sobre conductes del seu personal.

Actiu ja el sistema al si de l'Agència Tributària, finalment, la promulgació de la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informen sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció, va determinar l'adaptació del sistema intern, el que es va realitzar a través de la Resolució de 12 de juny de 2023, de la direcció general de l'Agència Tributària, per la qual s'implanta un sistema intern d'informació a l'Agència Estatal d'Administració Tributària, en compliment del que disposa la llei 2/2023, de 20 de febrer. Este sistema intern d'informació adapta l'estructura del canal a les especificitats finalment adoptades en la Llei vigent.

Com qüestiones d'interés rellevant relatives al canal, podem destacar les següents:

• En el Web corporatiu s'ha incorporat un formulari web de fàcil accés que permet la presentació de comunicacions telemàtiques amb garantia de confidencialitat.
• Es permet presentació i tramitació de comunicacions anònimes sense que siga necessària la comunicació de la identitat de l'informant.
• La competència per al coneixement i gestió de les comunicacions correspon al Servici d'Auditoria Interna — SAI —. El mateix es regix per una garantia exquisida de confidencialitat. L'accés a les comunicacions es troba molt restringit a un reduït grup de persones són les responsables de dur a terme la investigació amb el màxim sigil. S'ha prioritzat amb caràcter absolut, fins i tot sobre altres consideracions, extremar les cauteles i garanties dirigides a la protecció de la confidencialitat de l'informant, que, d'altra banda, pot ser anònim.
• Es conté la previsió relativa a la possibilitat que l'informant sol·licite mantindre una reunió presencial per a efectuar la comunicació, cas en què haurà de celebrar-se dins del termini màxim de set dies des de la formulació de la petició.
• Es garantix la preservació del caràcter optatiu, permetent a l'informant triar entre el canal intern i l'extern, doncs no s'establix amb caràcter obligatori la preferència del canal intern, i així l'informant pot triar comunicar la informació en el canal extern de la qual gestió correspondrà a l'Autoritat Independent de Protecció de l'Informant.

Finalment, és ressenyable fer menció, quant al començament del seu camí, que una part de les comunicacions efectuades es referix a objectes aliens, com poden ser denuncies tributàries presentades per este canal que han de ser requalificades i redirigides al curs corresponent. En les comunicacions de competència del canal d'informació, este ha començat a operar de manera molt satisfactòria, el que demostra la conveniència de la seua existència, si bé l'escàs nombre de denuncies rebudes respon a l'esperat i esperable en una organització com l'Agència Tributària, en la qual els seus empleats públics demostren dia a dia la seua vocació de servici públic amb el màxim rigor.