La Sala Primera del Tribunal Suprem ha dictat recentment la Sentencia 1485/2025, de 24 d'octubre, que resol un assumpte de la qual transcendència va molt més allà de seu objecte concret: la discutida inclusió dels recàrrecs de constrenyiment com crèdits contra la massa quan el crèdit tributari corresponent es genera durant el concurs. La resolució aporta claredat, coherència i un criteri unificat en una matèria que en els últims anys havia experimentat interpretacions divergents en jutjats i audiències provincials.

La qüestió va sorgir quan l'Agència Tributària va reclamar el reconeixement i pagament d'un crèdit contra la massa comprenent principal, interessos de demora i recàrrecs. L'administració concursal va acceptar parcialment el deute, però va rebutjar el recàrrec emparant-se en l'adoctrina que prohibix iniciar constrenyiments administratius després de l'obertura de la liquidació. Els òrgans jurisdiccionals d'instància i apel·lació van compartir este plantejament i van entendre que, si no pot iniciar-se el procediment de constrenyiment, tampoc cal reconéixer el recàrrec que a ell s'associa.

Tanmateix, esta lectura —aparentemente lógica— resultava conceptualment errònia. La confusió entre el pla procedimental (la impossibilitat d'executar) i el pla substantive (el règim jurídic dels crèdits contra la massa) va generar un desenfoque que el Tribunal Suprem corregix amb precisió.

Una adoctrina que havia de matisar-se.

Per a comprendre la decisió del Tribunal, convé recordar breument la línia jurisprudencial prèvia. Les SSTS 711/2014 i 227/2017 havien deixat clar que, oberta la liquidació, no procedix iniciar ni continuar la via de constrenyiment respecte de béns integrats en la massa activa. L'execució concursal és universal i absorbix qualsevol intente d'execució separada, tret de supòsits molt taxats.

Este criteri —no discutido— havia sigut interpretat per alguns tribunals com impediment absolut per a la meritació de recàrrecs sobre crèdits contra la massa. Es va entendre que, si el constrenyiment està vedat, tot el que l'acompanya també queda suspés. No obstant això, esta conclusió no tenia verdader suport normatiu. L'adoctrina administrativa i tributària de l'AEAT, així com diverses resolucions internes, ja havien advertit de què el recàrrec no és un acte d'execució, sinó una conseqüència legal associada a l'impagament en termini d'un crèdit tributari, independentment de com s'articule posteriorment el seu cobrament.

A més, la jurisprudència de la pròpia Sala Primera ja havia reconegut, en la STS 237/2013, que els crèdits posteriors a la declaració de concurs —incluidos interessos i recargos— són plenament exigibles dins del concurs i gaudixen de la consideració de crèdits contra la massa. Esta adoctrina, reiterada també en pronunciaments recents, deixava clar que el concurs no desactiva el règim legal del crèdit públic sorgit amb posterioritat.

El Suprem connecta les peces. Una cosa no exclou l'altra.

La sentencia de 2025 realitza una operació d'harmonització doctrinal especialment valuosa. Reconeix, sí, que no pot iniciar-se el procediment de constrenyiment una vegada oberta la liquidació —doctrina ja assentada per la Sala Primera—; però tot seguit aclarix que esta prohibició no interferix en absolut amb el naixement i merite del recàrrec, perquè el recàrrec es merita segons la llei, no exigix l'existència d'un apresse ni la seua tramitació i forma part del propi crèdit contra la massa quan este naix durant el concurs.

Al separar nítidament ambdós plans, el Tribunal posa orde on abans havia confusió. La prohibició d'apresse té una finalitat estrictament protectora de la massa activa, però no pretén —ni podria pretender— alterar l'estatut jurídic del crèdit tributari, que seguix regint-se per les regles generals de la Llei general tributària.

De fet, la Sala subratlla un element essencial; l'AEAT va actuar conforme al règim concursal, sense executar ni travar embargaments, sinó acudint al jutjat del concurs per a sol·licitar el reconeixement del crèdit. La conducta va anar, per tant, irreprotxable des de l'òptica del principi d'universalitat. El recàrrec, no sent un acte d'execució, és plenament exigible.

El nucli de la ràtio decidendi pot resumir-se en la següent afirmació categòrica de la sentencia:

“La prohibició d'iniciar la via de constrenyiment administrativa per a reclamar un crèdit tributari concursal o contra la massa, des de l'obertura del concurs (excepte aprovació de conveni i durant la fase de compliment), no impedix que els crèdits tributaris contra la massa generats després de la declaració de concurs generen interessos de demora i recàrrecs, que també tenen la consideració de crèdits contra la massa”.

Amb esta adoctrina, la Sala Primera restablix la coherència interna del sistema.

Efecte d'esta Sentencia i rellevància pràctica: el reconeixement íntegre del crèdit.

La conseqüència natural d'este raonament és l'estimació del recurs de casació i, amb ell, del recurs d'apel·lació: el Tribunal Suprem declara procedent el reconeixement del recàrrec dins del crèdit contra la massa i condemna al seu pagament. És una resolució neteja, sense estridències i amb una evident vocació d'unificació doctrinal.

Les implicacions de la sentencia són immediates i profundes per a tots els operadors del sistema.

Per a l'AEAT, suposa un reforce decisiu de la seguretat jurídica. En un context d'activitat concursal creixent —especialmente després de l'entrada en vigor de la Llei 16/2022 i l'explosió de concursos de persones físiques que reflectixen les nostres estadístiques internas— és fonamental que el règim del crèdit públic no depenga d'interpretacions aïllades o restrictives de jutjats concrets. Amb esta sentencia, es consolida un marc uniforme. Qualsevol crèdit tributari generat durant el concurs merita interessos i recàrrecs, i ambdós són crèdits contra la massa.

Per a les administracions concursals, la sentencia exigix revisar criteris interns que havien conduït, en alguns casos, a rebutjar recàrrecs basant-se exclusivament en l'adoctrina de la prohibició de constrenyiments. El Tribunal Suprem aclarix que aquella lectura era incorrecta i que els recàrrecs han de ser incorporats a la relació de crèdits contra la massa amb naturalitat, igual que els interessos de demora.

I per als concursats —tanto persones físiques com jurídicas— la sentencia té un valor pedagògic clar. El crèdit públic sorgit després de la declaració de concurs manté intacta seu estructura legal, i el compliment dels terminis és exigible sota les mateixes conseqüències que en situació de normalitat. El concurs no és un parèntesi on es neutralitzen els efectes legals de l'impagament.

En definitiva, estem davant una sentencia que aporta serenitat al sistema. La resolució de la Sala Primera realitza, en definitiva, un exercici de tècnica jurídica elegant i necessari. En un moment de creixent complexitat del sistema concursal, amb un volum de concursos a l'alça i una diversitat creixent d'operadors, era imprescindible reafirmar un criteri uniforme que garantira previsibilitat i seguretat a tots els intervinents.

La sentencia no cregui una regla nova. Simplement recorda, amb claredat, quin ha sigut des de sempre l'estructura jurídica correcta. I el fa amb la serenitat pròpia de les decisions que estan cridades a romandre.