La sentencia del Tribunal Europeu de Drets Humans en el cas Latorre Atance contra Espanya, decisió de 18 de desembre de 2025 de la secció 5a, aplicació núm. 33818/22  suposa el primer contacte del Tribunal d'Estrasburg amb la responsabilitat de l'article 42.2 a) LGT, peça central en la lluita contra el frau i la simulació en perjuí del crèdit públic.

Van recaure en el seu moment sentencies de l'Audiència Nacional indegudament divergents sobre sengles responsabilitats de l'article 42.2 a) LGT a tres administradors concursals, i el que es pretenia per la part demandant era l'aplicació a les mateixes de la part tant civil com penal de l'article 6 , 1 del Conveni Europeu de Drets Humans.

Açò volem subratllar-ho, a una responsabilitat de l'article 42.2 a) LGT se li intentava aplicar la part penal del Conveni Europeu de Drets Humans, i això sobre la base dels criteris Engel, posant l'accent, per a afirmar la seua naturalesa sancionadora, en la inclusió de sanciones en l'abast i en el que és il·lusori del reemborsament en una situació d'insolvència.

El TEDH fins a tres ocasions afirma que estem davant una responsabilitat civil per una conducta il·lícita en relació amb el patrimoni del deutor i que, a este responsable, ni se li atribuïxen els deutes fiscals, ni se li tracta com a contribuent, ni en suma la seua responsabilitat està fundada en la seua capacitat de pagament. És per això que, per a solucionar la controvèrsia, decidix el Tribunal, basta i sobra amb acudir a la part civil del Conveni.

I malgrat esta contundència, molt una altra ha sigut la visió oferida per certa premsa econòmica, que al nostre juí de manera errònia ens va deixar este que —es nostre el énfasis—:

«Els jutges d'Estrasburg aclarixen que, encara que l'origen és un deute tributari, la derivació de  responsabilitat té una naturalesa “civil” i patrimonial, ja que afecta directament a la butxaca i a la reputació professional de l'individu, que no és el contribuent original, sinó un  tercer al que se li exigix una responsabilitat gairebé sancionadora. Per tant, les garanties d'un juí juste han d'aplicar-se amb qualsevol rigor».

Açò exemplifica el problema o paradoxa que estem detectant, doncs d'una banda s'ha construït un sòlid consens al voltant de la naturalesa no sancionadora sinó indemnitzatòria d'esta responsabilitat i per un altre, en la pràctica diària, no cedixen un àpex les al·legacions i pretensions de la seua segura i indubtable naturalesa sancionadora, les més vegades amanides amb cites no ja a jurisprudència sinó a vots particulars i mers  obiter dicta, per tots coneguts, i no menys estentoris que solitaris.

Només queda armar-se de paciència i esperar que escampe. Volem ara esbossar aquell consens que, des de les veus més autoritzades, s'ha forjat en relació amb esta qüestió.

El  Consell d'Estat  en l'apartat XII de la seua memòria de 2024  s'ha pronunciat amplament sobre com ha de ser entesa la responsabilitat de l'article 42.2 a) LGT, i no volem arribar a l'extrem de  Roma locuta causa finit  però sí advertir de què és esta una veu que ha de ser escoltada amb suma atenció i respecte.

En el punt 1r d'este apartat XII se'ns oferix una rellevant anàlisi de la naturalesa jurídica del responsable dels articles 41, 42 i 43 LGT, concretant este estudi per a la figura de l'article 42.2 a) LGT. Així, la definix com una responsabilitat subjectiva amb base en la realització d'un il·lícit civil en frau de la Hisenda creditora, que entronca amb l'article 1.902 CC i que oferix a l'Administració un resultat indemnitzatori equivalent al que oferix el remei pauliano.

La Sala del Civil del Tribunal Suprem  porta anys eixint al pas de les pretensions interessades de portar les responsabilitats tributàries a l'àmbit sancionador i ja en sis Sentencies ha refutat tals pretensions. 

Destacarem la STS de 4 de novembre de 2025, Sala del Civil secció 1a, recurs de casació 7897/2021 – ECLI: ÉS: TS: 2025:4867,  per vindre referida a una responsabilitat de l'article 42.2 b) LGT. En seu FJ 2n punt 3r la definix com indemnitzatòria o rescabalatòria i ens diu que no es tracta d'una sanció sinó d'una responsabilitat que porta seu causa d'una obligació de rescabalament del dany provocat per l'incompliment de l'orde d'embargament emanada de l'AEAT.

La Sala del Contenciós del Suprem  —más allà d'algun vote particular i d'alguna reflexió  obiter dicta —, quan s'ha plantejat obertament la qüestió de seu pretesa naturalesa sancionadora, mai ha dubtat en negar tal cosa, sense embuts, sense matises.

Són —o hagueren de ser conocidas— les SSTS de 28 d'abril de 2023, Sala del Contenciós secció 2n recurs de casació 546/2021 – ECLI: ÉS: TS: 2023:1848  i recurs de casació 72/2021 – ECLI: ÉS: TS: 2023:1849, en les que es va deixar seguda com adoctrina jurisprudencial «que la declaració de responsabilitat solidària per la causa prevista en l'art.42.2.a) LGT no té naturalesa sancionadora i, per tant, no és aplicable el principi  ne bis in ídem  que impera en el dret sancionador».

És la nostra conclusió que esta responsabilitat és «una altra cosa», és una resposta indemnitzatòria enfront del frau de creditors i la simulació, i és per això que en la mateixa, ni entreveig hi ha de naturalesa sancionadora, com no la hi ha, ni la pot haver-hi, en la resposta pauliana o en la de nul·litat per simulació, —remedios civils que està utilitzant la Recaptació amb invariable éxito— per molt que alguns s'entesten en el contrari.