La residència de les persones físiques

Normativa interna

Normativa: Article 6 Llei IRNR

S'entén que una persona física té la seua residència habitual a Espanya quan es done qualsevol de les següents circumstàncies:

Que romanga a Espanya més de 183 dies durant l'any natural. Per a determinar este període de permanència es computen les seues absències esporàdiques, fora que acredite la seua residència fiscal en un altre país. En el supòsit de països o territoris qualificats de paradís fiscal⁽¹⁾, l'Administració tributària pot exigir que prove la permanència en este paradís fiscal durant 183 dies l'any natural.

Per a determinar el període de permanència no es computaran les estades temporals a Espanya que siguen conseqüència de les obligacions contretes en acords de col·laboració cultural o humanitària, a títol gratuït, amb les Administracions públiques espanyoles.
Que radique a Espanya el nucli principal o la base de les seues activitats o interessos econòmics, de manera directa o indirecta.

Així mateix, es presumirà, llevat que hi haja una prova en contra, que un contribuent té la seua residència habitual a Espanya quan, d'acord amb els criteris anteriors, residisquen habitualment a Espanya el cònjuge no separat legalment i els fills menors d'edat que d'ell depenguen.

A més, les persones físiques de nacionalitat espanyola que acrediten la seua nova residència en un paradís fiscal⁽¹⁾, seguiran tenint la condició de contribuents per l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, tant durant el període impositiu en el que efectuen el canvi de residència com durant els quatre períodes impositius següents.

Una persona física serà resident o no resident durant tot l'any natural ja que el canvi de residència no suposa la interrupció del període impositiu.

Nota ⁽¹⁾: Amb efectes des de l'11 de juliol de 2021, les referències efectuades a paradisos fiscals s'entenen efectuades a la definició de jurisdicció no cooperativa (Annex IV ) ^(Tornar)

Supòsits especials

Tenen la consideració de contribuents de l' IRPF les persones físiques de nacionalitat espanyola, el seu cònjuge no separat legalment e fills menors d'edat, que tinguen la seua residència habitual a l'estranger, per la seua condició de:

Membres de Prediques diplomàtiques espanyoles, comprenent tant al cap de la missió com als membres del personal diplomàtic, administratiu, tècnic o de servicis de la mateixa.
Membres de les Oficines consulars espanyoles, comprenent tant al cap de les mateixes com al funcionari o personal de servicis que hi són adscrits a excepció dels vicecònsols honoraris o agents consulars honoraris i del personal dependent de les mateixes.
Titulars de càrrec o treball de l'Estat espanyol com membres de les delegacions i representacions permanents acreditades davant organismes internacionals o que formen part de delegacions o prediques d'observadors a l'estranger.
Funcionaris en actiu que exercisquen a l'estranger càrrec o treball oficial que no tinga caràcter diplomàtic o consular.

No obstant això, estos supòsits no seran aplicables quan:

Les persones relacionades anteriorment no siguen funcionaris públics en actiu o titulars de càrrec o treball oficial i tingueren la seua residència habitual a l'estranger amb anterioritat a l'adquisició de qualsevol de les circumstàncies abans esmentades.
En el cas dels cònjuges no separats legalment o fills menors d'edat, quan tingueren la seua residència habitual a l'estranger amb anterioritat a l'adquisició pel cònjuge, el pare o la mare, de les condicions enumerades anteriorment.

Conveni i doble residència

En els convenis per a evitar la doble imposició subscrits per Espanya, per a definir a una persona com resident d'un Estat, es fa remissió a la legislació interna de cada Estat. Tenint en compte que cada Estat pot establir criteris diferents, dos Estats poden coincidir en considerar a una persona resident.

En estos casos, els convenis establixen, amb caràcter general, els següents criteris per a evitar que una persona siga considerada resident en els dos Estats:

Serà resident de l'Estat on tinga un habitatge permanent a la seua disposició.
Si tinguera un habitatge permanent a la seua disposició en ambdós Estats, es considerarà resident de l'Estat amb el que mantinga relacions personals i econòmiques més estretixes (centre d'interessos vitals).
Si així no poguera determinar-se, es considerarà resident de l'Estat on visca habitualment.
Si visquera habitualment en ambdós Estats o no ho fera en cap d'ells, es considerarà resident de l'Estat del que siga nacional.
Si, finalment, anara nacional d'ambdós Estats, o de cap, les autoritats competents resoldran el cas de comú acord.

Acreditació de la residència fiscal

La residència fiscal s'acredita mitjançant certificat expedit per l'Autoritat Fiscal competent del país de què es tracte. El termini de validesa d'estos certificats s'estén a un any.

Una persona pot tindre permís de residència o residència administrativa en un Estat i no ser considerada resident fiscal en el mateix.