El 23 de març de 2021 el Tribunal Suprem va dictar dos sentencies (recursos de casació números 3688/2019 i 5270/2019), en les que va concloure que la comprovació dels requisits per a l'aplicació de règims tributaris especials havia de realitzar-se, necessàriament, pels òrgans competents, a través del procediment inspector.

Esta conclusió s'assolia per l'Alto Tribunal a l'entendre que l'article 141 e) de la Llei general tributària (LGT), dedicat a les funcions de la inspecció tributària, efectuava una reserva legal per a la comprovació dels règims tributaris especials, impedint, per tant, que tal comprovació poguera ser efectuada mitjançant un procediment de gestió.

No obstant això, el Tribunal Suprem apuntava també que els arguments de l'Advocacia de l'Estat, referits a la conveniència i necessitat de seguir procediments de gestió per a la comprovació de règims especials, podrien ser raonables, “en principi, en termes generals o teòrics, de lege ferenda, com constatació de què la llei precisa correccions”.

En este sentit, l'any 2022 es produïx, mitjançant Reial decret-llei 13/2022, de 26 de juliol, una modificació de l'article 117.1 c) de la LGT, per a reconéixer la comprovació dels règims tributaris especials dins de les funcions de gestió tributària, de manera que, des de l'1 de gener de 2023, data d'entrada en vigor de la modificació legal, resulta possible la comprovació de règims especials mitjançant procediments de gestió.

Dos recents sentencies del Tribunal Suprem vénen a completar el marc jurídic en este assumpte.

En primer lloc, la sentencia de 5 de febrer de 2024 (recurs de casació 6559/2022) conclou que en el marc d'un procediment de comprovació limitada en el que es detecte, servint-se de les dades que constaven a l'Administració i sense examen de la comptabilitat de l'obligat tributari, la improcedència d'aplicació del mètode d'estimació objectiva per a la determinació de la base imposable de l'IRPF, els òrgans de gestió estan facultats per a fixar este element mitjançant l'estimació directa i emetre la liquidació tributària resultant, doncs no estem davant un règim tributari especial.

En segon lloc, la sentencia de 21 de març de 2024 (recurs de casació 373/2023) tracta un supòsit en el que la societat mercantil recurrent sostenia la impossibilitat de comprovar beneficis o incentius fiscals mitjançant un procediment gestor, tenint en compte de la jurisprudència del Tribunal Suprem de l'any 2021 i de què tal funció es troba també prevista en l'article 141 e) de la LGT.

El Tribunal Suprem desestima el recurs, destacant que el reconeixement i comprovació de la procedència dels beneficis i incentius fiscals es trobava també reconeguda entre les funcions de gestió en l'article 117.1 c) de la LGT, fins i tot abans de la seua modificació pel Reial Decret-llei 13/2022, pel que legalment existix una compatibilitat entre actuacions de gestió i inspecció per a la realització d'aquell tipus de comprovacions.

Si bé estes dos sentencies analitzen comprovacions anteriors a l'1 de gener de 2023, ajuden a clarificar la interpretació conjunta dels actuals articles 117 i 141 de la LGT.

D'una banda, la sentencia de 5 de febrer de 2024 ens indica que les previsions de tals preceptes han de ser aplicades de manera estricta, sense estendre-les a conceptes o elements no citats en els mateixos.

Per un altre, la sentencia de 21 de març de 2024 ens assenyala que una funció recollida en els dos preceptes implica una compatibilitat entre actuacions de gestió i inspecció per a la realització de tal funció.