Quan l'Administració tributària, en l'exercici de les competències que té legalment atribuïdes, acorda com a mesura cautelar el precinte d'una caixa de seguretat, resulta relativament freqüent l'al·legació referida a la vulneració del dret a la intimideu reconegut en l'article 18.1 de la Constitució Espanyola.

El citat dret, a l'estar ubicat en la Secció primera, Capítol II, Títol I de la Constitució, és mereixedor de la protecció de la que gaudix qualsevol dret fonamental, ex art. 53.2 CE, si bé el Tribunal Suprem, en dos recents i interessants sentencies, s'ha preocupat de delimitar l'abast d'este dret, tant des de la perspectiva del subjecte afectat per l'actuació administrativa, com de la seua consideració o no com domicili constitucionalment protegit.

Com marc de les dues sentencies citades, ens situem en el literalment de l'art.18 CE, que només contempla la necessitat de resolució judicial en el cas del dret a la inviolabilitat del domicili i del dret al secret de les comunicacions, però no en els altres drets en ell reconeguts, com el que ara ens ocupa.

A partir d'ací, la primera de les sentencies citades, dictada en recurs de casació 99/2023, i referida a unes actuacions de comprovació d'impost sobre societats e impost sobre el valor afegit d'una persona jurídica, analitza la incidència d'una mesura d'este tipus des de l'exclusiva perspectiva del dret a la intimideu, malgrat la cita que fa l'acte d'admissió també a la inviolabilitat domiciliària (este dret fonamental no va anar qüestionat en la instància).

La idea clau d'esta sentencia és que el reconeixement del dret fonamental a la intimideu no assolix a les persones jurídiques, una cosa que ja havia manifestat el TS en sentencia anterior 795/2023, de 14 de juny i el TC en sentencia 137/1985 i Acte 208/2007.  Partint d'esta premissa, passen automàticament a un segon pla les al·legacions abocades per l'entitat en l'escrit d'interposició del recurs, al derivar totes elles de la consideració de l'entitat mercantil com a titular del dret a la intimideu personal i familiar previst en l'art.18.1 del CE.

Tampoc estem davant un cas, raona el TS, en què tinga cabuda la protecció d'este dret per connexió amb el de les persones físiques que pogueren resultar afectades, doncs ni cal raonablement esperar que en la caixa de seguretat d'una persona jurídica s'alberguen dades de la vida íntima de les persones, ni s'ha provat que així siga.

En conclusió, no resulta necessari des de la perspectiva del dret a la intimideu, obtindre autorització judicial o consentiment del titular per a procedir al precinte d'una caixa de seguretat ubicada en una entitat bancària per part de l'AEAT en un procediment d'inspecció, això atès que les persones jurídica privades no són directament titulars d'este dret i, per tant, per molt que la informació amb transcendència tributària puga incidir en la intimideu dels ciutadans, tal mesura mai pot afectar a aquell dret fonamental. Són els paràmetres de legalitat ordinària els que han de mesurar l'adequació a dret d'esta actuació administrativa.

L'origen de la segona de les sentencies citades, dictada en recurs de casació 4663/2023, està en un recurs interposat per dos persones físiques enfront d'una sentencia dictada pel TSJ de la Comunitat Valenciana pel procediment de drets fonamentals de la persona. El procediment en el que se n'havia recordat el precinte corresponia a la comprovació de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques d'ambdós recurrents.

En este cas, sí s'analitza la conformitat a dret de la mesura cautelar de precinte de caixa de seguretat, tant des de la perspectiva del dret a la intimideu com des de la inviolabilitat domiciliària.

Es pretenia per les persones físiques afectades que la mesura cautelar de precinte només poguera adoptar-se, per afectar a ambdós drets fonamentals, mitjançant consentiment del titular o autorització judicial. Això atès que, quant a la intimideu, els impedia accedir i disfrutar amb llibertat del depositat, i quant al domicili, per ser el rellevant “el seu destí o ús” i no “la seua ubicació”. En opinió dels recurrents, conseqüència de l'exposat seria la necessitat d'entrar en la proporcionalitat i idoneïtat del precinte adoptat.

Comença el TS delimitant en este cas el que s'entén per domicili a l'efecte de l'art.18.2 CE: no s'identifica amb el civil o administratiu, és més ampli, espai on s'exercix la llibertat més íntima. Pel que un recipient, com una caixa de seguretat llogada en una entitat bancària, no és domicili constitucionalment protegit al no ser lloc apte, ni per naturalesa ni per destí, per a desenvolupar la vida privada. A partir d'ací, fixa els següents criteris:

1. Que no siga domicili constitucionalment protegit no treu perquè puga albergar aspectes de la vida privada o la intimideu de les persones, el que ens porta a l'art.18.1 CE.

2. El precinte de caixa de seguretat sí pot afectar a la intimideu d'una persona física, però de forma menys intensa, perquè se li està privant de disposar del que hi ha dins, no hi ha plena intimideu si no es pot disposar d'allò que és íntim.

3. Aquella afectació a la intimideu no és un sacrifici sobre el qual pesa la reserva de jurisdicció, com la que sí pot afectar al domicili o a les comunicacions, o a l'obertura de la caixa de seguretat.

4. Si no regix aquella reserva de jurisdicció, no regix tampoc el consentiment del depositant, que és seu pressuposat.

En definitiva, basta un control ex post de la mesura cautelar de precinte, amb una exigència d'apoderament, en el sentit d'habilitació legal, que la hi ha ex art. 146 LGT, i una altra d'aplicació, en el sentit de proporcionalitat, idoneïtat i necessitat de la mesura que ha de justificar l'Administració.

Es pot consultar el text íntegre de les sentencies en els enllaços següents: STS 21.03.2024 i STS 4.04.2024.