En el pla estratègic de l'Agència Tributària 2024-2027, dins dels seus eixos vertebradors, al costat de l'assistència al contribuent, les actuacions preventives i l'estratègia de comunicació apareix, com no podia ser d'altra manera, el control del frau.

Dins del mateix, en la subapartada c.10 es fa referència a les “actuacions complexes de control en matèria de recaptació”, on podem llegir, com una cosa innovador, que:

“Des d'un altre punt de vista, s'ha de fer referència a l'exercici d'accions civils en defensa del crèdit públic. Es tracta de casos en què els mecanismes de recuperació de deute dels que està dotada l'Agència Tributària es mostren insuficients per a aconseguir la fi perseguit, pel que ha d'acudir a la tutela judicial per a aconseguir el mateix, a través de l'exercici d'accions en l'àmbit jurisdiccional civil. Així doncs, és un fet que la millor defensa recaptatòria dels drets de la Hisenda Pública estatal fa necessari acudir a les accions civils”.

Açò mereix comentari i reflexió i és que potser hàgem de modular la resposta que, des de la recaptació del crèdit públic, estem donant al frau de creditors.

Si acudim al diccionari panhispànic de l'espanyol jurídic veurem que “frau de creditors” es definix com acte del deutor, generalment simulat i rescindible, que deixa al creditor sense mitjà de cobrar el que se li ha de.

Estes idees no són complexes i no han de complicar-se. Qualsevol creditor espera cobrar el que se li ha d'i per això compta amb el patrimoni del seu deutor. El problema sorgix quan este patrimoni s'esfuma i no per torbes, sinó per actes del deutor i del seu grup de confiança, que com es deia, deixen al creditor sense mitjà de cobrar el que se li ha de.

Quan açò li succeïx al creditor privat, la jurisprudència civil ens té este que el frau de creditors podrà servir de fonamente a l'acció rescissòria, a la nul·litat per simulació contractual per inexistència de causa, i a més, a l'acció de nul·litat per causa il·lícita.

Açò pot resultar complex i hem d'explicar estos tres remeis que dispensa el dret civil al creditor frustrat:

• En la simulació absoluta el contracte pel qual els béns van eixir del patrimoni del deutor, llisa i planerament, no existix – pensem en una venda sense preu-, doncs faltant de causa, patix d'un defecte insolucionable.

• En la nul·litat per causa il·lícita, sent el contracte real i existent, el propòsit il·lícit buscat per ambdues parts ha sigut elevat per la jurisprudència a la categoria de causa il·lícit determinant de la nul·litat del contracte. En esta figura el frau de creditors no és la conseqüència del contracte, sinó seu causa que, per la seua il·licitud determina, des del seu gènesi, la seua ineficàcia estructural.

• El remei pauliano és potser el més complex, doncs el contracte naix perfecte i vàlid, però esdevé fraudulent pel dany que al cap i a la fi causa al creditor. En este remeie l'important és el dany i no la intenció, important la diligencia per a conéixer que es pot causar un danye més que l'exacte grau de coneixement, arribant el remei a ser objectiu per al cas de les disposicions o títol lucratiu o gratuït.

En conclusió i perquè s'entenga, el frau de creditors pot ser buscat i volgut pel deutor i per membres del seu grup de confiança que amb ell col·laboren en ocultar els béns al creditor. En este cas el remei és la nul·litat dels contractes, ja siga per inexistència de causa, ja siga per causa il·lícita, i la conseqüència és el retorn dels béns al deutor i la reconstrucció de la garantia patrimonial de la que disfrutava el creditor.

I si el frau de creditors no és una causa, sinó una mera conseqüència, si l'important no era la intenció, sinó el dany causat al cap i a la fi, el remei és el pauliano, que no reconstruïx el patrimoni del deutor, sinó que opera l'efecte repristinatorio de l'embargament, açò és, respecta l'acte dispositiu realitzat, però permet al creditor perjudicat procedir a l'embargament del bé en el patrimoni de l'adquirent que, malgrat no ser deutor, haurà de patir l'embargament.

Este és bàsicament l'esquema civil de tutela enfront del frau de creditors, i el que passa és que quan qui patix el frau és el creditor públic, estant com està investit d'autotuteles, té a la seua disposició un remeie propi i específic, qual és l'article 42.2 a) LGT.

Este precepte ens ve a dir que seran responsables solidaris del pagament del degut i fins l'import del valor dels béns i drets ocultats, els que amb la finalitat d'impedir l'actuació de l'Administració tributària hagen sigut causants o col·laboradors en esta ocultació.

Veiem amb nitidesa que estem parlant del mateix, de frau de creditors, que la conducta patida pel creditor és la mateixa i que el que divergix és el remei aplicat.

És per això que la jurisprudència ja contenciosa ens té este que la facultat continguda en l'article 42.2 a) LGT permet la protecció del crèdit públic sense necessitat d'acudir a accions de nul·litat o rescissió.

I és que, el que per al creditor privat són accions de nul·litat o rescissió a exercitar davant el jutge civil, que permeten bé reconstruir el patrimoni o repristinar l'embargament, per al creditor públic és una facultat que, amb autotuteles, permet declarar deute en el responsable del dany, amb el límit del valor dels béns ocultats.

Però hem d'entendre que l'Administració té a la seua disposició tots estos remeis, que potser la declaració de responsabilitats haja de ser, per eficàcia, la seua primera opció, però que, si esta via fallara nada impedix el treball de qualsevol altra de les que l'ordenament posa a la seua disposició, com puga ser la revocatòria o la de nul·litat per simulació, i així podem llegir-ho en la STS 24-04-2013, Sala del Civil, recurs de casació 2108/2010.

I açò és el que ens diu el paràgraf referit del pla estratègic de l'Agència Tributària 2024-2027, que per a la millor defensa recaptatòria dels drets de la Hisenda Pública estatal es fa necessari acudir a les accions civils, i per a il·lustrar esta idea, oferim dos exemples:

• Pot succeir que haja prescrit el dret a declarar la responsabilitat tributària de l'article 42.2 a) LGT.

  Doncs bé, nada impedix si es donen els seus requisits que l'Administració tributària acudisca a l'acció de nul·litat per simulació que, com és per tots sabut, és per definició imprescriptible com pot llegir-se, per exemple, en la STS 19-11-2015, Civil recurs de casació 1329/2014.

• Pot succeir que en la conducta que causa un danye al creditor públic estiga implicat algú de qui no puga predicar-se l'element subjectiu de l'article 42.2 a) LGT, pense's en una donació feta, en frau del creditor públic, a un menor d'edat.

  Doncs bé, nada impedix que l'Administració acudisca al remei pauliano que, per al cas d'actes a títol gratuït, dispensa un remeie objectiu, sense necessitat d'acudir al pla de la consciencia o culpabilitat, com ens va deixar este la STS 07-09-2012, Civil recurs de casació 560/2010.

En suma i conclusió, hem de reflexionar sobre el fet que per a la millor defensa recaptatòria dels drets de la Hisenda Pública estatal es fa necessari acudir a les accions civils.